Després de més de dos dècades de laca i gomina les institucions valencianes recuperen molt més que l’aire fresc d’estètiques renovades i cabells lliures al vent. Els valencians han cedit el seu vot per quatre anys a un grapat de persones que hauran de fer grans canvis en les estructures de poder, ara corcades, pels hàbits autoritaris i per la corrupció d’una dreta que des del minut zero ha girat l’esquena al poble. Un poble enganyat, maltractat i que, sense amor propi, ha aguantat estoicament a uns governants que han estat de pas per les institucions amb l’objectiu d’aprofitar-se d’aquest punt feble. Ens han venut en terra plana com aquell que et fa veure que és amic i t’abandona com un drap brut.
Per sort, la recuperació de l’autoestima social s’ha traduït en el disseny d’un escenari que dibuixa una esquerra fragmentada però suficient per manar amb la paraula, el diàleg i el consens que reclamava la nit del 24 de maig, d’una forma molt visceral, a cop de tuit, Ferran Torrent deixant-se dur per l’efervescència de l’instant amb un “arribeu a acords o vos correrem a hòsties! @CompromisVLC @SocialistesVal”. I al remat el principal problema de l’esquerra es configura ara com la gran solució.
La dimensió del canvi que enceta aquesta terra brollava aquell diumenge davant del consistori del cap i casal on centenars de valencians expressaven el sentiment d’un poble mentre una ciutadana al clam de “senyor pirotècnic, pot començar la llibertat” traslladava d’una forma poètica i sintètica la frustració, el sofriment i el patiment d’uns anys foscos enlluernats pels grans esdeveniments plens del no-res pels valencians al servei de butxaques alienes a les curacions miraculoses denunciades per Oltra, als dèficits en matèria educativa, als dependents ignorats i tants altres menyspreus socials que a poc a poc han minat a una terra i a una gent.
La notícia no estava en la seu de cap partit polític sinó a peu de carrer en un trosset d’asfalt molt emblemàtic i estimat; aquell que està entre correus i el consistori, l’espai de les mascletades, l’espai on es planta la falla de l’Ajuntament, l’espai on les tendes de flors han conegut el pes i el pas del temps i aquest espai es va convertir en el lloc de referència per persones amb ganes de recuperar l’esperança, l’alegria i les ganes de tornar a començar. Podria haver estat qualsevol altre lloc però aquell amb tot el simbolisme que comporta no pot ser el més adequat perquè és allí on cada any mentre es cremen les darreres espurnes de la falla principal emergeix un nou monument en l’imaginari col·lectiu d’aquest poble cada vegada menys meninfot i contradictori.
Després d’un abril molt tèrbol precedit per uns anys foscos tinguérem un eclipsi aquella nit de maig perquè com canta Jaume Sisa: “Qualsevol nit pot sortir el sol”. I a València l’astre rei va aparéixer en cada rialla i en cada mirada plena d’esperança transformada en una expressió festiva i col·lectiva d’un poble amb ganes de recuperar el temps perdut i lluitar per un present on paraules com pacte i consens són clau per resoldre l’aritmètica del poder.
