Dimarts passat, es van entregar els premis Ciutat de Barcelona. Un dels guardonats van ser els directors del documental Ciutat morta, premiats en la categoria d’audiovisual. La sorpresa es va produir quan els directors d’aquest documental es van negar a saludar l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, però no sense abans recollir els 7.000€ com a dotació pel guardó.
Aquests petits detalls diuen molt del rancor, ràbia, fatxenderia i pobres excuses que senten per algú que no té res a veure amb el cas. No es pot posar a tothom al mateix sac només pel fet d’estar empipat amb el món. No és un comportament propi dels que es passegen pels platós de televisió buscant una dubtosa honorabilitat i no pels jutjats de Catalunya, que és l’únic lloc on potser troben la veritat.
Sense compartir de cap manera el fet mal educat i propi d’una baralla de nen petit de no saludar l’alcalde, no es pot ser tan incoherent de fer aquest lleig i, a la vegada, això sí, els diners cap a la butxaca. Ho vulguin o no, han quedat ben retratats. És un sí però no.
La línia d’honestedat que ells van reclamant en les últimes setmanes pel cas Ciutat Morta és la mateixa que demostren ara però ben bé a la inversa. Això és el que et passa quan et donen un premi com a exercici democràtic per un documental que ells, els polítics, no comparteixen i quan et mires al mirall, no et reconeixes. O, potser, haguessin actuat d’una manera diferent si les sigles de l’alcalde de Barcelona fos la CUP?
Si realment no estan d’acord amb aquest premi ni amb la persona que els el lliura, és molt millor quedar-se a casa i no acabar protagonitzant un lamentable espectacle. Ser conseqüent amb un mateix i voler-ho demostrar per activa i per passiva és de les coses més difícils que hi ha, sobretot quan pretens fer bandera de la teva honestedat. La necessària denúncia pel Ciutat Morta no és incompatible amb l’educació i el respecte institucional que mai s’ha de perdre si no vols acabar retratat.
Educació morta. Hipocresia viva.
