“Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família!” (Joan Sales, Incerta glòria, fragment d’una carta de la Trini a en Soleràs).
Arribar a ser una comunitat nacional normalitzada és el nostre gran repte. Un país normal, vaja, els quals orígens i la seva realitat són coneguts i estimats per tots els qui hi conviuen, encara que no comparteixin la mateixa concepció del món, l’home i la societat; on no hi hagi nacionalistes catalans o espanyols, sinó simplement catalans. Una societat corrent, amb ‘els nostres’ socialistes, conservadors, republicans, liberals, eco-marxistes, intel•lectuals progres i altres considerats carques; amb seguidors de l’Espanyol, del Barça o del Manchester United; amb aficionats a la sardana, al country o les danses tribals africanes; on hi càpiguen, sense ser titllats de poc patriotes, aficionats al flamenc o a la sarsuela, els practicants del tai chi o del ioga, els amants dels callos madrilenys o de la condimentació del plats amb espècies orientals.
Entenguem-nos: per a tenir carta de patriota català no cal ser un entusiasta del pa amb tomàquet i la crema de sant Josep, els castellers i el tió, o haver d’empassar-se mossèn Cinto, la Rodoreda i l’Espriu. Però és clar, com a qualsevol comunitat nacional, hem de compartir i estimar una llengua, una cultura, una història, i un imaginari col•lectiu: sinó la ‘gran família’ no existeix, i resta en una amalgama d’individus amb més o menys interessos coincidents.
La nació, però, és una realitat complexa que no pot ésser explicada només per la possessió d’una llengua, una geografia i una història comuna, o per compartir un mateix sentiment, com pretenia el nacionalisme romàntic. És el conjunt d’alguns elements subjectius i d’altres objectius. La consciència de pertinença a una comunitat humana determinada i la voluntat de vida col•lectiva, que sempre es donen units, són els elements subjectius. Aquests aspectes subjectius informen els de caire objectiu (territori, cultura i símbols, llengua, història, dret, imaginari col•lectiu, etc.).
Cap d’aquests elements, tot sol, no és suficient per a parlar de nació. El concepte de nació s’enriqueix en la mateixa proporció que els elements objectius es consoliden com a fets existencials en ells mateixos i en la seva interrelació, és a dir, en la mesura que són subjectivats. Seguint en Joan Costa a Nació i Nacionalismes, anomenem consciència nacional a la possessió intencional en la persona de les dades objectives. I com més fortes són la consciència nacional i la voluntat d’ésser nació, més pes específic adquireixen els elements objectius.
Aquesta coincidència de les persones a reconèixer la seva pertinença a un grup no és doncs pur sentiment, sinó que es recolza en els elements objectius. A partir d’ells, la persona no solament se sent membre d’una nació, sinó que se’n reconeix, és a dir, s’adona que realment ho és. Es manifesta com una dada d’identitat personal que implica certes inclinacions i tendències, que mouen a emprar el ‘nosaltres’ per a distingir-se del que no és membre de la comunitat, i imprimeix en la persona una voluntat de perseverança i conservació del grup al que pertany. Aquesta consciència de pertinença compartida, aquesta identitat col•lectiva, és la que fa d’una comunitat una nació, una unió moral, i aporta a la persona el seu component comunitari. Per tant, una nació és una comunitat originària prèvia a l’Estat, i el seu fonament és la persona considerada en el seu ‘fer-se’ particular amb relació als altres. Com diu Costa en el seu llibre, el fet de viure en una comunitat aporta una perfecció afegida a cadascun dels seus membres que no assoliria actuant individualment.
L’ésser humà, tan des del punt de vista material com espiritual, necessita d’un medi d’on prendre una llengua, creences, costums, cultura, símbols, etc., que configurin i desenvolupin la seva personalitat i la seva idiosincràsia, és a dir, la seva identitat. Aquesta socialització primària es dóna en la família i en la nació, que són veritables òrgans de transmissió de la concepció de la vida i del món. Per tant, l’amor a la pàtria no és tan sols un garbuix de sentiments i emocions. És una manifestació de l’anhel de llibertat de l’home, de la seva realització personal en relació amb d’altres com ell.
La identitat personal i col•lectiva, entesa com allò que fa singular a una comunitat en el conjunt de les nacions, mena la persona al respecte i l’estimació dels altres pobles, i l’empeny individualment i com a comunitat a contribuir activament a millorar la marxa del món, aportant allò millor de la seva especificitat. Per tant, l’enfortiment de la pròpia identitat és necessari per a participar en la construcció d’una justa interdependència global. Només alguns esperits mesquins i obtusos -representants del nacionalisme nefast que tan mal ha fet i fa al món- titllen de provincianismes els altres patriotismes que no siguin el seu.
Però els elements d’una nació també són dinàmics, en el sentit de que la comunitat té un present i un futur: un projecte i la seva realització. Aquesta voluntat d’acció i projecte compartits no és altre que el bé comú de la comunitat i de cadascun del seus membres, la qual cosa comporta, com diu Maritain, una idea de propòsit comú, i exigeix consciència personal i llibertat.
Aconseguir la subjectivació dels trets objectius propis de Catalunya per tots del qui en formen part, i assolir la unió moral per a la consecució del projecte comú percebut i identificat com a ‘nostre’, no és feina fàcil. La identitat col•lectiva de Catalunya avui dia no és un corol•lari de viure i treballar a casa nostra, entendre el català, i ser seguidor del Barça i membre d’una colla castellera: això ajuda, i molt; però la comunitat nacional no és plena ni de bon tros. Què cal fer? No ho tinc pas clar: sumar consciències i unir identitats són tasques delicadíssimes, doncs es troben al nucli de la persona i de la seva llibertat. Serà necessària una implicació de tots els nivells de la societat. I donada la coexistència d’orígens culturals diversos, caldran equilibris difícils i també renúncies, sobretot per part dels que tenen una comunitat d’origen diferent, però també per part de les famílies catalanes castellanitzades culturalment des d’algunes generacions, pels motius que siguin i que no cal retreure’ls. El que sembla evident és que el pas del temps, ell mateix, no resol el tema.
Per ajudar a l’assimilació dels elements objectius propis de Catalunya caldrà un projecte de col•lectiu clar i il•lusionant, que millori les expectatives actuals per als nostres fills, néts i besnéts, i fonamentat en una idea de país sòlida i treballada amb competència.
Si fóssim un país europeu normal, la UE nos ens permetria fer política monetària pròpia, però si la pressupostària i fiscal, o la definició dels patrons de la nostra economia productiva i competitiva i la seva execució. La legislació i normalització comunitària deixa poc marge de maniobra en altres matèries; però en qüestions estratègiques de país com els models sanitari i d’ensenyament, de defensa i seguretat nacional, d’infraestructures (de serveis, científiques, de telecomunicació i mobilitat), d’organització territorial i administrativa, i també en les polítiques de protecció social, o energètiques i de recursos naturals, etc., la iniciativa de la seva definició i aplicació seria nostra. La normalitat d’un país estàndard aportaria finalment la generació i gestió pròpia dels recursos per a executar aquestes polítiques.
Per a bastir i administrar el nostre model i participar en igualtat de condicions en el concert global de les nacions ens cal la possessió i la responsabilitat absoluta de les eines per a realitzar-ho. La independència és un dret que tenim com a poble, però a més, estic convençut que en el nostre cas el seu assoliment ajudarà a normalitzar el projecte comú, contribuirà en gran manera a que tots els convivim en aquest meravellós trosset de món -perquè és el nostre, no perquè sigui el millor- estimem finalment la mateixa bandera voleiant sobre uns anhels i projectes compartits.
