Ara més que mai serenitat, capacitat de diàleg i molta política. És normal que molts ens sentim indignats, cabrejats amb una sentència injusta, que la seva única finalitat ha estat la de venjança. Perquè ens han sentenciat a tots i totes, han sentenciat el no poder exercir els drets fonamentals d’un estat de dret, han condemnat la democràcia. I hem de sortir al carrer i manifestar-nos, no solament perquè és el nostre dret, sinó perquè ens han de sentir i escoltar, dins i fora de Catalunya. I fer veure a tothom, a tothom la injusta i la manca de principis democràtics de l’estat espanyol.
Però, no podem deixar de dir, i manifestar que el moviment de construcció d’un nou país, és i ha estat sempre pacífic, i serà sempre així. I és totalment legítim, no perquè ho legitima les institucions, sinó perquè ho legitima la gent del carrer, plural i diversa.
Aquesta és la grandesa de l’independentisme català, la seva diversitat en orígens, no importa la llengua que parlis, el que és important és el seu sentit democràtic. És un moviment transversal, plural i divers com és la nostra societat. Només ho volem, almenys així ho considerem molts, com a finalitat per tenir una Catalunya millor, on el progrés social sigui la seva finalitat. I també, perquè tinguem un estat basat en la democràcia.
En aquests dies greus que estem vivim, no caiguem en la provocació, ni en els retrets absurds dels uns als altres, defugim de qualsevol acte vandàlic i violent, nosaltres som i serem sempre gent de pau, mai serem violents. I per tant, defugim de qualsevol acte violent, i el condemnem radicalment. Ara bé també, també s’ha de demanar que les actuacions policials es regeixin al que estableixen els protocols establerts, no acceptarem cap actuació policial, vingui d’on vingui, que no s’adeqüi a una policia democràtica. Estic segur que molts policies fan la seva feina amb la total professionalitat que se li requereix, però algunes de les imatges que hem vist aquest dies, no ens han agradat.
Som dies complexes, de difícil gestió, perquè hem de gestionar la rancúnia, la ràbia i la indignació viscuda, amb la fermesa i la serenitat, equilibri difícil però que cal fer. Tots som personatges d’aquesta història, i tots som responsables. Per això, defugim de les crítiques entre nosaltres, jo mai criticaré a companys d’altres ideologies per defensar el mateix que faig jo, espero i desitjo que ells tampoc a mi, perquè tots ens necessitem per la millora del nostre país, cadascú des del seu espai ideològic i sector. No malgastem el temps a veure i llegir notícies falses que tan sols busquen enfrontar-nos entre nosaltres mateixos.
No ens cansarem de demanar a l’Estat, governat pel PSOE, que segui i parli, que dialogui de veritat. Nosaltres sempre hem estat disposats, vam permetre la seva moció de censura, i estaven disposats a permetre la seva investidura després del 28A, perquè estaven convençuts, i encara potser ho pensem, almenys alguns, que és necessari un govern a l’estat d’esquerres i progressista.
Però no entenem l’actuació del president Sánchez. On és aquell Sánchez que va plantar cara al PSOE dels barons i es va fer des de la militància amb el control del partit? On està aquell Sánchez del no a Rajoy, i ara flirteja amb la dreta? On és aquell Sánchez que volia dialogar amb Catalunya? Que es presenta com el garant de la convivència, i quan té l’oportunitat de fer-ho solament es fotografia amb el seu policia, menystenint la resta de cossos de seguretat de Catalunya i la resta de ferits, – per cert, a las portes de l’Hospital Sant Pau, el van escridassar, no pas els independentistes a qui es refereixen sempre amb to de menyspreu, sinó metges, infermers i personal sanitari, un dels principals sectors de l’estat de benestar, i uns dels principals actors de les polítiques públiques i socials d’un país-.
Però, no obstant això, com diu l’amic Junqueras, “cal buscar aliances més enllà de l’independentisme sense renunciar a les actuals”, dit d’una altra manera, cap més que mai diàleg, sumar i fermesa. No caiguem en retrets entre nosaltres. I sumen molta més gent.
