El temps passa que ni ens adonem, s’avança l’hora, i aquestes es converteixen en dies, els dies empenyen les setmanes i aquestes els mesos i poc a poc els anys van passant com aquell que no vol la cosa. De cop i volta et lleves un matí i te’n adones que aquesta quarta dimensió temporal va lliscant, sense presses, sense pauses, a diferents ritmes, però passa i això és inevitable.

Aquesta Setmana Santa l’hem passat en família, part a la Garrotxa, part a Vila-seca i molts cops envoltats de nostàlgia, de records pels familiars que ja ens han deixat, aquesta ha estat la segona pasqua sense el padrí… les desconnexions són bones de tant en tant i ens permeten allunyar-nos una mica i durant uns dies de la realitat que ens envolta i més encara si existeixen problemes en la recepció del senyal del TDT i tornem a primitius temps anteriors a l’era digital on després de sopar, la conversa agradable i els jocs de taula i de cartes en família n’eren un tot.

Desconnectats del món mundà ens oblidem per uns dies de “polítics” deshonestos que confonen els fons públics amb els seus personals i actuen com a senyors de l’època feudal, de “vividors de la política” en el fons i no polítics que es dediquen a la calumnia, a la falta de respecte i al mètode barruer tot utilitzant deixebles d’aquest costat fosc per tapar les seves grandíssimes limitacions ja no només polítiques sinó també humanes. Sempre s’ha dit que “de porc i de senyor se’n ve de mena”…

Estant de Setmana Santa a l’olotina, en el meu cas, podem oblidar que Montilla, uns dies abans, feia la seva pròpia “Operación Triunfo” (caldria canviar el nom, això està clar) i busca cares noves pel novembre malgrat que alguns dels noms de nous en tenen ben poc i semblen trets d’un Pla Renove … Les males llengües diuen que en Carod potser ja ha demanat hora a una clínica de cirurgia estètica sud-americana per veure si en pot ser una d’aquestes cares noves que fan falta (per la part de cara no tindrà problema, això segur…)

El cert és que a mig any vista i des de la tranquil·litat de les vacances veiem com comencen a buscar nous oficis prevenint la que els ve a sobre. Sembla ser que en Pérez Moya té ofertes del “Club de la Comedia” per presentar el seu divertit monòleg, estil Eugenio, de les converses per mòbil al cotxe que es desconnecten soles als 30 segons de parlar pel mans lliures. Diu que així ens estalviaríem distraccions als conductors i es podrien reduir accidents donat que si parlem pel mòbil estem pendents de la conversa.

Jo, inspirat per aquest pou de saviesa infinita, al meu cotxe ja m’he posat una enganxina d’aquelles de “Prohibido hablar con el conductor”, condueixo amb uns aparatosos auriculars posats per no sentir ningú i estic estudiant implementar sistemes reguladors de volum a les meves filles per evitar desconcentrar-me mentre condueixo.

Com diu el meu amic Jaume també podríem prohibir posar música i cantar per no desconcentrar-nos en recordar la lletra.. això si, aquí caldria actuar conjuntament amb els de SGAE i tots ben contents o també proposo la creació no de “monovolums” sinó de cotxe “unipersonals” per una sola persona i així evitar les molèsties dels acompanyants, això si, circul.lant sempre a 30 km/h per contaminar menys excepte en zones amb radars on podríem córrer més per poder ser multats, és clar.

Cal confirmar si és cert que tenen previst també aplicar aquesta desconnexió als 30 segons en els discursos d’en Montilla. Estarem atents per si es confirma la dada o si vista la qualitat de l’orador decideixen baixar la temporització encara més. Males llengües diuen que el Doctor Estivill s’està neguitejant davant la possibilitat que per Sant Jordi surti al mercat alguna mena de recull de discursos montíllics que podria ocupar la seva quota de mercat alhora de fer dormir la mainada…

De vacances de Setmana Santa a l’olotina m’he oblidat que la “catalanització” del PSOE-PSC deurà consistir en rebatejar al Zaragoza com a Saragossa, segurament ara que el treuen de circul.lació (potser l’han desconnectat als 30 segons, vés a saber…), i de l’estat visionari de l’esmentat Pérez Moya quan va dir que “El problema de la Setmana Santa serà el retorn. Tothom tornarà Dilluns de Pasqua.” (sembla Nostradamus, quina clarividència!)

Això si malgrat les vacances i el fet d’estar en família tots aquests dies, enmig de la Fageda d’en Jordà o pujant al Santa Margarita o veient el nostre estimat volcà Croscat on les meves filles xalen d’allò més, no he pogut evitar sentir-me com si em trobés al ben mig d’un cèntric carrer comercial en època de rebaixes com a molts de vosaltres us ha passat segurament en d’altres indrets de la nostra estimada terra. Coses de la crisi i de la globalització suposo, malgrat que una bona dosi de civisme per a alguns ( o molts segons es miri) no vindria de més començant pel respecte a la natura i a la gent que viu allí el dia a dia.

Per cert, ja només els queda mig any… tard o d’hora tot s’acaba!