Sento a dir en una conversa que la cuina no és art i que un cop hem menjat no en queda res d’aquell plat.
Existeix aquesta teoria absurda sobre la gastronomia, que al no ser un bé que perdura, no està prou considerada, i fins i tot, molt mal considerada. El patró cultural en relació a la cuina és d’un menyspreu increïble, i així com una pel·lícula o una pintura són considerats art sense cap mena de discussió, i fins i tot aquells que no l’entenen accepten aquesta condició, amb la cuina no passa el mateix i la desconsideració hi és pertot. A banda, aquells que desconeixen la cuina critiquen qualsevol mena de creació pel simple fet de creure que tenen el dret de criticar. La gastronomia va molt més enllà d’aquesta ximpleria personal i si no ets capaç d’entendre-la no hauries de poder criticar-la. Així com jo no parlo de física nuclear, un que no entengui l’abast de la cuina no hauria d’opinar-ne i la seva opinió no hauria de ser legitima. No tothom pot opinar de tot, bàsicament perquè acabem fent el ridícul. La cuina és una art en si mateix i les creacions van més enllà de la patata o la pastanaga. Si en un plat només hi veus aquesta part més burda, més externa, serà difícil apreciar-ne la totalitat.
Si ens queda alguna cosa, són tots aquells restaurants als que hem acudit, tots aquells cuiners que ens han fet gaudir fins que ja no es pot gaudir més i totes les estones fantàstiques amb els teus plats. Hi ha una relació directa entre el teu plat i tu, una relació que esdevé gairebé divina, i la màxima no és menjar-s’ho tot, sinó entendre què ha volgut dir-nos el cuiner amb aquella combinació exacta. Menjar ja no és només menjar. Hi hagué una època que l’aliment ens serví per alimentar-nos, ara, gràcies a Déu, la cuina és un instrument artístic i engolir és feina d’ànecs.
Si ens queda alguna cosa és l’alegria d’una taula parada, la pulcritud de les estovalles blanques i un cambrer disposat a servir-nos les millors menges de la terra. Quan em diuen que la cuina no és art i que depèn de quina quantitat de diners és un pecat gastar-la, penso amb quina força actua la ignorància i quant de temps ens queda encara per dignificar l’afer.
Si ens queda alguna cosa són tots els restaurants que encara no hem tastat, que els tenim pendents i que abans d’accedir-hi ja formen part del nostre imaginari, com un regal que encara no has desembolicat, però que saps que, un dia o altre, obriràs.
Si ens queda alguna cosa és la gastronomia en forma d’art, i l’art, total, en forma de gastronomia. Si de debò alguna cosa és art, és la gastronomia i la implacable intel·ligència i el delicat sentiment que s’hi amaga darrere.
Si encara ens queda alguna cosa, és tot allò que hem provat i que d’una forma sublim ens retorna a la ment, un record de mel, disposat a fer-te feliç quan hi vulguis tornar.
Només dignificant la cuina l’ofici esdevé genialitat i les conseqüències són meravelloses. Només tastant els llocs més fantàstics tornem a la cuina el que ella generosa ens dóna. Els millors llocs del món, per molts diners que costin, i els millors plats de món, per molt difícils d’aconseguir que siguin. I encabat la cosa més senzilla i més sublim. I tot plegat forma part de les il·lusions i la màgia d’un que sap crear el que els altres mai podran.
Estem fet de tots els restaurants que ens agraden i de totes les cullerades que ens han emocionat molt més que una altra cosa. Estem fets de cada cullerada i cada glop, i cada cadira que ens ha rebut per passar una estona que esdevé eterna quan queda memoritzada al cervell i a l’ànima.
Si ens queda alguna cosa és la gastronomia, els bars i els restaurants que hem tastat i els que encara tastarem demà.
