Un bon amic i col·laborador del reelegit president Mas, en rebre la meva felicitació per alguns dels nomenaments i la crítica per uns altres em va dir cordialment: “Això li ho dius al President quan el vegis, que és ell qui ha fet el govern”. Acceptant doncs aquesta invitació feta, sens dubte amb la millor de les intencions, m’atreveixo, com molts altres, a dir la meva.
En primer lloc, constato amb alegria la fi del govern dels “millors”. La Sra. Bozal no era cap garantia a Justícia per encarar una consulta, per motius obvis, i el Sr. Mena era la prova vivent de que els bons professors són bons professors. No entenc com és que repeteix el Sr. Mascarell si no és per mantenir viva la flama de la sociovergència, que està triomfant especialment a l’ajuntament de Barcelona. No tinc elements de judici per parlar del Sr. Boi Ruiz, i admiro la valentia del Dr. Mas Collell en tornar acceptar l’impossible repte de sobreviure a Economia. Ell sí que és el millor.
Pel que fa a les conselleries més tècniques, lamento la sortida del Sr. Cleries, que només s’explica per la idiota quadratura de la quota (desconec la trajectòria de la seva successora). Aplaudeixo que la Irene Rigau repeteixi perquè la seva fermesa ha de ser exemple per a tothom. Hi ha coses innegociables i ella sap innegociar-les millor que ningú. Entenc la sortida d’en Recoder en clau successòria i celebro l’arribada del jove valor “indepe”, a qui desitjo no acabi cremat.
Amb “carinyo” i “sin acritud”, perquè els conec de fa molt temps , i amb la llibertat que em dona ara no tenir por de ser expulsat, entenc que els tres consellers d’Unió són els tres únics possibles. Són gent amb carrera (ara sí!), amb experiència, i amb capacitat política a proba de bombes. Si han resistit tot aquests temps al costat d’en Duran, s’adaptaran al que calgui i sabran passar de puntetes sobre els problemes, recular quan calgui i quedar el millor possible. L’únic dubte és que l’Espadaler , que es caracteritza per un extraordinari domini en el subtil art de “cagar dubtes”, pugui afrontar la tasca de comandar als mossos amb determinació
El que m’omple d’esperança, i així ho feia saber al meu amic proper al president és que tres dirigents de sòlides conviccions nacionals i de provada experiència política estiguin al front de tres departaments claus per fer que el referèndum arribi a bon port. Perquè en el camp de les relacions exteriors, de la justícia i de l’empresa ens hi jugarem el futur polític del nostre poble.
Això anirà condicionat a dues fortíssimes pressions externes: la d’en Duran per evitar a qualsevol preu que el referèndum es faci, i la d’en Junqueras per vetllar que es compleixi el pacte i que puguem exercir el famós dret a decidir. Serà un tot o res, peti qui peti. Ens ho juguem tot.
La meva aposta personal, amic col·laborador del president, és que en Duran ens portarà, amb un discurs catastrofista, a finiquitar la legislatura quan abans, intentant carregar-li les culpes del radicalisme al Junqueras. Serà el discurs duranià-pepero del seny català, del ara no toca, del “prendrem mal”, amb les concebudes acusacions de deslleialtat a ERC a la mínima que es pugui. Davant d’això només podem esperar que la complicitat Mas-Junqueras faci possible acabar amb aquesta dualitat que en Duran provoca al discurs convergent i encarem el referèndum amb una sola intenció: la de que guanyi el sí. Estigueu atents, perquè cal entendre que en Duran necessita que el discurs “indepe”de CiU perdi les futures eleccions per fer-se necessari a Madrid amb el seu discurs frontissa de tot i de res, i així seguir fent funcionar el seu negociat. Aquest és el gran perill.
Tot això , amic col·laborador del president, no li diré al president quan el vegi, faltaria més! Tots tindrem la oportunitat de dir-li en forma de vot, quan hi torni a haver eleccions, si es torna a presentar. El què faré abans, el 2014, espero, és anar a votar al referèndum que molts catalans hem encarregat a aquest govern que organitzi. Al loro!
