Si et donen cops al cap amb un bat de beisbol i et fa mal, la causa del mal no és que els ossos del teu crani no sàpiguen encaixar els cops, la causa del dolor són els cops del bat de beisbol. Ara imagina que intentes escapar-te i penses: “si vaig a l’habitació no em picarà”, però a l’habitació també et piquen. Després te’n vas al menjador, però també reps cops. Surts al carrer per veure si va millor; així i tot, no pots fer-hi res i el bat continua pegant-te. Al final, és tan gran el cansament que, senzillament deixes que et colpegi. Al cap d’uns dies, algú s’adona que per deixar de rebre cops, pots agafar el bat i llençar-lo i et diu: “Va! Agafa’l i llença’l!”, però ja no pots. Has après que no s’hi pot fer res.
Tots veiem persones que es troben en situacions on, aparentment, sembla que podrien marxar, però no ho fan, no són ni menys llestes, ni menys espavilades: senzillament, senten que no poden fer-hi res perquè ja ho han intentat moltes vegades i no tenen força per fer-ho.
Quan l’estrès supera les capacitats de resposta, la persona deixa de respondre. Si malgrat tots els esforços possibles, no s’aconsegueix res, arriba un moment que l’habilitat d’afrontament desapareix i, senzillament, no es fa res.
Martin Seligman va anomenar Indefensió Apresa. Seligman va exposar a animals a estressos dolorosos com descàrregues elèctriques i va adonar-se que si l’animal tenia control sobre la situació, per exemple, si aprenia que premen una palanca, la descarrega elèctrica desapareixia; és a dir, que podia deixar de rebre les descàrregues, l’animal no emmalaltia d’estrès, però, si l’animal rebia descàrregues elèctriques sense que pogués fer-hi res, arribava un moment que era tanta la depressió que patia que ja deixava d’intentar-ho i, el que és pitjor, després encara que pogués evitar-ho ja no ho feia.
Quan els éssers humans hem viscut molt temps en situacions estressants sense cap mena de control, quan hem intentat una vegada i una altra desempallegar-nos dels cops que ens fan mal i no ho hem aconseguit, també ens rendim; ens passa el mateix que els animals d’en Seligman.
La Indefensió Apresa explica perquè moltes persones aguanten situacions ofensives o, fins i tot, violentes. Nens que pateixen assetjaments, persones que viuen en relacions abusives, empleats que aguanten desprisis o personal sanitari que ha estat treballant des que va començar la pandèmia. Des de fora pensem, “per què no fa res?” o “per què no marxa?” o “per què aguanta?” o “per què no demana ajuda?” Doncs perquè el bat de beisbol li ha donat tants cops que, malgrat que la situació canviï, té el convenciment que no se’n pot sortir.
Quan es detecta la indefensió, cal separar a la persona o persones de la causa del mal. Cal que es recuperi. Ningú no pot recuperar-se dels cops al cap si encara rep cops. Quan ja s’hagi recuperat, podrà aprendre estratègies d’afrontament més útils i més adaptatives.
Si detecteu algú que es troba en alguna situació similar, recordeu: el primer pas és trobar la manera que pugui allunyar-se —primer recuperar-se—, després ja podrà aprendre noves maneres d’afrontament molt més útils i adaptatives.
(Entre parèntesis diré que em fa por que com societat aprenguem que no s’hi pot fer res.)
