El binomi fantàstic per escriure, amb tota la tendresa, també es pot trobar esperant-nos a les golfes de casa tal qual li ha passat a l’Emília Bellonch:
Tinc un d’aquells dies, que la melangia em diu que obri l’armari on guardo els records.
Està ple de caixes de diferents mides i la mà em porta a treure la capsa on vaig guardar tota la robeta dels meus fills, que els hi va fer la meva sogra, la Maria, per al néixer.
Tenia unes mans d’or per fer mitja i ganxet. I, quan va saber la notícia que venia en camí el seu primer net, es va posar tant contenta, que l’endemà vam anar plegades a comprar el fil que necessitava per teixir la robeta que li volia fer.
Vam anar a la botiga de llanes que i hi havia al poble. I vam mirar un munt de revistes que tenien per teixir els jerseiets que estrenaria el seu primer net o neta.
Va comprar un munt de fils. No va escatimar gens: fil blanc que sempre va bé amb tot, tal com ella deia, fil blau cel, per si era nen, rosa pàl·lid, per si era nena.
A partir d’aquí no va parar de teixir, tant amb agulles com amb ganxet: jerseis, faldons, calcetes, peücs, i fins i tot una flassada per tapar al nadó… i així va estar sempre.
En recordar-la, la veig amb les seves ulleres de cosir posades a ala punta del nas, o deixades sobre la tauleta auxiliar que tenia per fer labors, asseguda a la seva butaca. Les agulles entre les mans teixint la roba que els seus nets portarien al llarg de la seva infància. El seu l’aspecte era el d’una dona que vessava molta dolçor.
Recordo las converses que tenia amb ella i els seus grans consells.
Ara que hi penso, vaig a buscar les ulleres i les posaré dins la seva capsa. És el millor lloc on poden estar.
Emi 01/02/22
