L’editorial Males Herbes afegeix una nova veu femenina al seu catàleg i la fa conèixer al gran públic, com ja ens té acostumats els darrers temps. La diferència, aquest cop, és que jo ja coneixia aquesta debutant i em fa particular il·lusió que tingui aquesta oportunitat. Es tracta de Berta Creus, traductora i igualadina d’adopció que, a més, ressenya llibres a les xarxes socials i comparteix micro amb en Daniel Clemente al capdavant del podcast literari Bookòlics Anònims. La nostra coneixença ha derivat d’aquest vessant, però ara he pogut conèixer-la també com a escriptora d’una obra de ficció, Fins a l’última pedra, que tot just comença el seu camí a llibreries.
Pels amants de les etiquetes, aquest llibre suposarà tot un repte. No és només un recull de contes, però tampoc manté l’estructura típica de la novel·la. No el classificaríem com a gènere fantàstic, però inclou elements no realistes. És un artefacte literari en el que la forma pren un paper protagonista, però que no està mancat de trama. I, molt especialment, cal destacar l’ús del llenguatge que recupera vocabulari i expressions perdudes els nostres dies. Perdudes com els escenaris dels relats: un poble ple de vida, un entorn rural, amb famílies que malden per tirar endavant, amb costums, creences i tradicions que avui ja no hi són. Però en queden els vestigis. Un home sense nom, però del qual coneixerem un munt de perquès, visita aquest poble abandonat en l’actualitat. Ell ens servirà de fil conductor per anar fent viatges a altres temps.
La Berta Creus ha tret petroli de l’expressió “si les parets parlessin”, i és que en els seus relats les pedres antigues són les que xiuxiuegen les històries i llegendes que van anar acumulant quan tot era vida i moviment al seu voltant. Coneixen, per exemple, aquella dona a qui tot el poble considerava una bruixa perquè va venir del bosc. O aquell home que es volia fer ric venent un cavall. I també un cirerer que va durar moltes generacions, vençut per un amor enganxós. Els relats són independents però no del tot, ja que s’hi poden trobar connexions. Retraten situacions concretes, de manera molt vívida i parant especial atenció a un llenguatge cuidat fins a l’extrem. Presenten personatges de tota mena, realistes o no, això tant hi fa, amb molt protagonisme femení. I també tenen varietat de narradors, de vegades més explícits que d’altres. Per si no fos prou, també hi trobem experiments literaris que forcen els límits de la forma. L’autora, que també és lectora, gaudeix d’aquells textos que posen a prova i que exigeixen, i això és el que presenta en la seva primera obra llarga, una narració que requereix atenció, que es pot gaudir a la primera passada, però que sens dubte és una experiència molt diferent en una relectura.
Dels autors que debuten se sol dir que tenen una veu nova i molt especial, una fórmula que busca només vendre llibres i que està tan gastada que ja no significa res. S’ha fet servir tant que impedeix que, en casos com aquest que s’ho mereixen del tot, la puguem dir i resulti versemblant. Però si una cosa m’ha sorprès molt d’aquesta lectura, és que no hi reconeixia la Berta que conec de llegir-li ressenyes i de sentir-la parlar. És la veu de la Berta-escriptora, que probablement altres ja havien sentit, però jo no. I això ho dic com un elogi. És habitual llegir els textos com si l’autor te’ls expliqués, amb la veu que li coneixes. No és el cas. Trobo molt meritori saber escriure amb un estil tan personal i sòlid des de la primera obra publicada. S’ha convertit, d’inici, en una autora amb segell propi i en futura referència. I, parlant de referències, buscant-li comparativa dins de la literatura catalana, la primera que em va venir al cap va ser el Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, no tant per l’estil, però sí per ambientació i diversitat narrativa. Segur que n’hi ha d’altres, se la compara molt amb Pedro Pàramo de Juan Rulfo, però aquí no puc comparar.
Per la complexitat, per tractar-se d’un llibre (sobretot) de relats, i perquè barreja temps i transcendeix realitats, és un llibre que probablement no serà per a tots els gustos, és fàcil no entrar-hi si no es llegeix amb voluntat de capbussar-s’hi a fons. Però jo me l’imagino perfectament batallant pels premis a final d’any.
Advertències: Si us agraden les històries canòniques amb inici, nus i desenllaç, fins i tot quan llegiu narrativa breu, probablement aquest no sigui un llibre per vosaltres.
Recomanat especialment a: Gent interessada en les llegendes i històries nostrades de segles passats, i també en recuperar formes de llenguatge avui en desús.
Fitxa
Autora: Berta Creus
Editorial, any: Males Herbes, 2024
Gènere: Narrativa breu
Número de pàgines: 187
