Van passar els dies i la rutina no canviava: obrir, tancar, patacades, alguna enganxina més,… Les portes ja havien oblidat el senyor de les pessigolles fins que un bon dia van sentir una conversa preocupant.
– Família – deia la mare – d’aquí a un parell de setmanes vindran a canviar les portes dels dormitoris així que ja podeu començar a desenganxar les pegatines que vulgueu recuperar de les portes des d’ara.
– Jooo, mami – va dir el nen – jo en tinc moltes, m’ajudaràs?
– A mi m’agraden aquestes portes, no les canviem, plis – va dir una de les germanes.
– I com seran les noves? – va dir l’altra germana.
– Com les del pis de baix però només la de l’estudi amb vidre perquè deixi passar la claror al distribuïdor. Ah! I prohibit d’enganxar pegatines a les portes noves.
Això va provocar un concert de “jooo”, “si home”, “ah! no” “quin rotllo”, abans d’enfilar escales avall i deixar les portes novament tranquil·les.
– Calia? Realment calia tants de xiscles? Déu meu, em petarà el cap!! – va exclamar la porta dels mals de cap.
– Oh! Heu sentit? Ens volen canviar! No ho poden fer, ah no!. A mi no em poden canviar. Sóc única, diferent, insubstituïble.
– Anda ja, pija! Perquè ets insubstituïble? – va dir la del lavabo
– Doncs perquè sóc l’única que s’obre cap enfora, de manera que tinc alguna cosa especial.
– Sí, és clar – va dir la senyora-ho-sé-tot – com que no hi cabies cap endins et van haver de fer cap enfora. Vés, quina cosa tan especial.
– Jo no sé de què us queixeu: jo tinc tantes enganxines que si aquell marrec histèric les vol treure totes m’arrencarà a pell de viu en viu. Ai, quina pooor!
I va arribar el gran dia. Cinc novíssimes portes de fusta clara van aparèixer de la mà de dos operaris que amb molta traça van treure les cinc velles de les seves frontisses i les van deixar al jardí, recolzades conra la façana del darrera.
– Estimada – va dir l’antiga porta de l’estudi – Foldries freure’m la manefa de la foca?.
– I quina culpa tinc jo que m’hagin posat de cap per avall? Ai, no em mosseguis! – va respondre la pija – Al meu vernís no li va gens bé aquesta postura però, és clar, aquells animalots no podien pensar una mica i col·locar-me com cal, no. Apa, el que menys feina els portés.
– Vés, van a preu fet – va dir la del lavabo – han de fer una feina en el menor temps possible. Ja no hi ha romanticisme en la feina. I el gust per fer les coses ben fetes, on és?
– Entenc que vosaltres dues hi esteu d’acord, com que no dieu res….
Les dues portes, les dels dormitoris dels nens, no podien badar boca.
– Nooo podeeem – van sorgir del no res unes fastidiades paraules amb eco – Ens haaan posaaat boooca contraaa boooca iii siii paaarlem feeem ecooooooo!!!
– Nooo paaarlis queee aaamb taaant d’eeeco seeembleeem uuun caaastell encaaantat. Quina pooor !
Quan els operaris van acabar es van oferir a endur-se les velles i quan la mare estava a punt d’acceptar es va sentir un cor de veus:
– Nooo ! siuspli, mami, deixa-nos-les, que no se les enduguin!!!
– Però, què en farem de cinc portes velles?
La germana gran va fer cara de “jo ja sé que en farem, oi nois?” i la mare va posar cara de “Oh, no, quina una se li haurà acudit?”.
– D’acord, ens les quedem – va sentir-se dir la mare mentre pensava “me’n penediré, oh sí, seguir que me’n penediré
