Estimat amic Torra,
passades les vacances reprenc la correspondència contestant la vostra amable carta de 25 de juliol, bo i coincidint amb vos en què les coses a Catalunya van a una velocitat de vertigen. I bé, no tenim pacte entre Solidaritat i Carretero; no sé si alegrar-me’n o entristir-me’n. El que sí m’alegra és que ERC s’hagi quedat al marge de qualsevol negociació; calia convidar-los a formar part de Solidaritat només perquè es diuen independentistes. En això podrà fornir aqueixa formació la seva pregona legitimitat. Ara bé, al meu entendre el senyor Puigcercós i l’actual direcció d’ERC haurien de plegar, com farà el senyor Carod-Rovira, a no ser que pretenguin reeditar el tripartit, opció que aquell ja ha descartat explícitament; però qui se’l creu? Solidaritat s’ha creat amb la voluntat declarada d’evitar que es pugui constituir un tercer tripartit.
Els personatges que integren l’actual direcció d’ERC han demostrat a bastament la seva perversitat política; si es quedessin a casa farien un favor a Catalunya per una simple raó d’higiene. Quan s’ha arribat a un grau d’intel·ligència tan gran amb el PSC no es pot pactar amb CIU sense esdevenir un talp o un caragirat. Quina fidelitat se’ls podria exigir? Serien un constant cavall de Troia dins del govern de la Generalitat. Ells mateixos s’han tancat totes les portes, excepte la del PSC. Mentre ERC no sigui capaç d’arraconar aquesta direcció i el miler llarg de càrrecs de confiança que Puigcercós es vanta de tenir i que viuen del tripartit, romandrà inhabilitada per formar govern amb ningú més que amb el PSC. Tots mengen del mateix plat i xerriquen del mateix porró.
A l’administració local els partits frontissa poden anar fent la viu-viu, puix que els governs municipals són de gestió; però a nivell autonòmic això és intolerable, donat que el govern de la Generalitat no és, com s’ha volgut, i tan car estem pagant, una gestoria sinó que és un govern altament polític. Si Lluís Companys hagués estat el director d’una gestoria no l’haurien pas afusellat. Semblantment, si ara el món embogís i un nou Franco es fes amb el poder a les Espanyes, al president Montilla no l’afusellarien. I a Puigcercós potser li darien la “medalla al mérito” per haver restituït la bandera espanyola al capdamunt del Departament de Governació. Si alguna cosa se li ha de reprotxar al president Montilla és que és un polític invertebrat, com ell mateix reconeix i fins i tot se’n vanta. Veié que podia ser alcalde, president de diputació i ministre. I es pensà que, de la mateixa manera, podia ser president de la Generalitat. Ho aconseguí amb la cooperació necessària d’ERC. Però ell mateix s’adonà ben aviat, com veieren els altres socis del tripartit, que entre un govern municipal, provincial o estatal i el govern de Catalunya hi ha el pregon abisme que separa la circumscripció administrativa de la nació. Ho han vist, segur, però n’han prescindit; a costa de Catalunya, esclar.
El tripartit s’ha implicat tant amb la independència de Catalunya com el govern d’Extremadura. En aquests darrers set anys l’actual direcció d’ERC ha contribuït decisivament a desenquadernar la Pàtria; ara no pot formar govern amb altres forces polítiques fins avui inexistents o a l’oposició. Ja ens han demostrat prou la seva malícia. Insisteixo que parlo de l’actual direcció i no de les bases. Recordeu quan Puigcercós deia que ara Montilla ja era independentista?; recordeu quan declamava que ara calia fer polítiques socials (segon tripartit) i que de la independència ja en parlaríem més endavant?; recordeu quan profetitzava la fi de CIU?; recordeu quan Ridao es vantava d’haver obert les portes de la Generalitat a xarnegos i menestrals, reclamant a crits l’aparició d’un nou Lerroux?; recordeu, aquest mateix estiu, quan Huguet es manifestava a favor d’un independentisme de via estreta, posem per al 3015?; recordeu quan Vendrell afirmava que la proposta de concert de CIU era el que impedia a ERC pactar-hi, però no amb el PSC?; recordeu quan Benach… no acabaríem mai. Aquesta mateixa direcció, a finals del 2003 feu una opció a favor del tripartit, i l’ha mantingut fins ara. Els resultats tots els sabem. El que no pot, avui, és continuar en el govern manant els altres, a no ser que la finalitat ja no sigui la independència sinó el govern pel govern. M’agradaria saber la vostra opinió al respecte.
No considero, ni de lluny, la vostra darrera carta atribolada ni caòtica; tot el contrari; ja ens vagarà de fer política, de dretes o d’esquerres, quan haguem assolit la independència. Coincideixo també amb vos en el diagnòstic segons el qual vivim un moment d’urgència nacional en el que Catalunya s’està desfent com un sucret. Hem parlat molt del full de ruta que mena a la independència però hem parlat poc del full de ruta dels d’allà, que ens està menant al “finis Cataloniae” a través d’un estudiadíssim mètode antiaustriacista i jacobí. Hi ha una ofensiva molt sibil·lina encaminada a aniquilar-nos, sí, perquè han detectat la nostra feblesa; la feblesa del tripartit, el nostre govern, durant aquest darrer septenni infaust. En l’ofensiva hi participen el PP, el PSOE i un sector no poc important del PSC (Chacón). Si Puigcercós hagués esmerçat tots els esforços que ha dedicat, amb més malícia que un trabucaire, a inquirir si CIU volia la independència per demà a l’hora d’esmorzar o per demà a l’hora del ressopó, quan ell porta set anys postergant-la, a fornir un full de ruta com el de Pinyol i Balasch, o bé a fer-se’l seu, ara encara hi podríem confiar. Però les seves urgències són i eren unes altres. Qui en pot dubtar encara?
Molt probablement Puigcercós s’està aproximant a la roca de Tarpeia. Ara podrem mesurar la seva alçada moral. Ara veurem com es comporta a les hores baixes. Que s’ha equivocat? indubtablement. Però equivocar-se és ben humà; tots ho fem. Tanmateix, davant l’error no tots reaccionem de la mateixa manera. Mireu, fa pocs dies vaig començar la lectura de Balmes i em va sorprendre la seva clarividència quan diu que, davant l’error, normalment fa acte de presència l’orgull, sempre fecund en recursos exculpatoris, i improvisa un sistema o crea una doctrina, que és el que fins ara han fet Carod-Rovira i Ridao. Però també és possible que, en comptes de l’orgull, entri en escena la humilitat. Som lliures, ¿no? Quan Èdip s’adonà del seu magne error, en comptes de vantar-se’n i crear una doctrina, s’arrencà els ulls. Ningú no li demana a Puigcercós que s’arrenqui els ulls, però sí que li exigim que deixi de cridar i de marcar paquet. De la mateixa manera que li diem al president Montilla que potser ja n’hi ha prou de supeditar els interessos de Catalunya als del PSC. Sembla ser que la legislatura s’allargarà tant com legalment sigui possible. Durant aquests propers mesos s’obrirà la veda a la caça d’Artur Mas. Tot s’hi valdrà. I en la cacera hi participarà ERC, el PSC i ICV col·legiadament. Après moi le déluge, digué Lluís XV. A les Espanyes, que no són tan fins, diuen “por el tiempo que me queda de estar en el convento me cago adentro”, amb perdó.
I acabo amb una reflexió per al PSC. Que no temi el sector catalanista del PSC; pot estirar la corda tan com vulgui que el partit no s’escindirà. Que no es preocupin que, al costat del PSC, no veurem aparèixer un PSOC-PSOE, posem. Això no passarà perquè el PSOE sap perfectament que no tornaria a governar Espanya durant els propers vint-i-cinc anys, pel cap baix, per una mera qüestió aritmètica. Dic això perquè en l’aventura de la independència hi hem d’estar tots implicats; tots menys el PP, i encara perquè aquest s’autoexclou. Així és que senyores i senyors Tura, Castells, Maragall, Mascarell e tutti quanti, tensin la corda tant com vulguin que no es trencarà.
Com us ha anat per Bath, la ciutat dels banys? No la conec però tinc entès que la romanització hi deixà petja. M’agradaria que en la vostra propera me’n féssiu cinc cèntims. Jo, aquest estiu, no m’he mogut de casa; la crisi, ja sabeu.
No trigueu a contestar-me.
Afectuosament.
