Estimat amic Torra,
des del novembre passat la nostra correspondència ha romàs interrompuda per causa meva. Una vegada més m’he de disculpar. El vostre darrer article sobre Stravinsky em deixà sense paraules. Stravinsky mai no m’ha acabat de fer el pes. No frueixo ni amb els timbres, ni amb l’orquestració ni amb les melodies. A Bartók li hauria resultat més senzill fer una sardana. Acostumat com estava, d’una banda, a lligar-se a les proporcions interiors (secció àuria) i, de l’altra, a endinsar-se en la música popular hongaresa (i eslovaca i romanesa i búlgara i…) hauria interioritzat més fàcilment tot això dels “curts” i els “llargs” i hauria entès, probablement millor que jo, l’ànima que rau a l’interior de la nostra dansa. En canvi, si Stravinsky l’hagués acabat confegint ja no hauria estat una sardana; i si tant s’hagués subjectat als cànons, la composició ja no hauria estat d’Stravinsky.
Si us agrada aquest músic, quan torneu a Venècia no deixeu de visitar la seva tomba, a l’illa de San Michele, ell que considerava l’altre compositor venecià, Vivaldi, autor d’un únic concert que esmerçà tota la seva vida a copiar-lo sis-centes vegades. Com més lluny ens queda la música, més indiferent ens és, per bé que Stravinsky s’hauria pogut estalviar aquest darrer comentari, encara que només fos per evitar que, d’aquí a tres-cents anys, algú digui el mateix de la seva obra. Parlo sempre de la música tonal. L’atonal no és música sinó soroll. Algú dirà, amb raó, que també m’hauria pogut estalviar el que acabo d’afirmar. Ja que no ve d’un pam permeteu-me que us confessi que mai no m’han agradat les sardanes i que tampoc no les sé ballar. Tanmateix, estic convençut que si m’hagués trobat a l’exili, posem a Buenos Aires l’any 39, en sentir el so d’una tenora hauria arrencat a plorar. Com som, Déu meu!
Però no és de música que toca parlar avui sinó de la demanda que acabeu d’interposar, juntament amb Jordi Cortada, davant del tribunal europeu dels drets humans. Sí, sí, sí i mil vegades sí. Aquesta era la resposta que calia, i em fa feliç saber que sou vós el pare de la iniciativa. Cal, tanmateix, que prengueu unes determinades prevencions personals. És molt probable que algú us critiqui, i no em refereixo als enemics de Catalunya, precisament, sinó als falsos amics. És fàcil que algú us digui que una resolució d’inadmissió del tribunal o una sentència absolutòria del “Reino de España” ens perjudicaria encara més. I ca! No en féssiu pas cas perquè no és cert. Tot i que el tribunal d’Estrasburg és més imprevisible del que sembla; tot i que ambdues eventualitats són possibles, en cap cas no ens perjudicarien ni consolidarien, tampoc, la constitució de 1978. No. El tribunal haurà de pronunciar-se inexorablement sobre el circ en el que s’ha convertit això de la suposada justícia constitucional espanyola, que de justícia no en té res i de constitucional encara menys. Però que d’espanyola en té prou i massa.
Les constitucions serveixen –i han servit- per alliberar el poble del monarca absolut, no per esclavitzar-lo, i encara menys per declarar que en el “Reino de España” hi ha ciutadans de dues categories: els qui cobren i els qui paguen, que en definitiva és això el que acaba declarant la sentència. Nosaltres, com sempre, som ciutadans de segona categoria i ens toca pagar. Aquest és el preu que ens imposen pel fet de tenir una llengua pròpia diferent de la castellana. També ve a dir la sentència que som ben estúpids de defensar la nostra llengua, podent utilitzar el castellà, que és un idioma més simple i més parlat per tothom, sobretot a Sudamèrica. Aquests bergants no poden suportar que pràcticament tota l’Amèrica llatina parli castellà i que a la península ibèrica romangui un espai irreductible que no es doblega a les seves pretensions imperialistes. Doncs no, han de saber que la llengua pròpia de Catalunya no és el castellà, per més que els pesi, sinó el català. I ben orgullosos que ens en sentim, perquè si alguna llengua és rústega i indigent aquesta és la castellana i no la catalana.
En una carta datada el 5 d’octubre de 1958 Joan Coromines li escrivia a Joan Sales això: “la gran majoria de les dificultats de l’ortografia catalana són dificultats inherents (…) perquè la nostra llengua és molt més rica en sons que el castellà. Aquest no té més que 5 sons vocàlics i 18 sons consonàntics (parlo de sons i no de lletres): és una llengua d’una monotonia i d’una pobresa fonètica extremes. El català, en canvi, té 23 sons consonàntics diferents i té 8 vocals en lloc de les 5 castellanes. Ara bé, com que català i castellà han d’expressar aquest nombre diferent de sons per mitjà del mateix nombre de lletres heretades del llatí, que no són en total més que 24 (mentre que els nostres sons són 31), salta als ulls que el català, per compensar aquest dèficit de l’alfabet llatí, ha de recórrer indefugiblement a complicacions ortogràfiques que el castellà no necessita (per exemple el complicat sistema de s, ss i z)”.
Ja ho veieu, amic, Torra, el circ del nostre tribunal constitucional és més impressionant que “Le Cirque du Soleil”. Ara resulta que els senyors Manuel Aragón i Pascual Sala es disputen la sinecura de la seva presidència. Quina mena de legitimitat moral; quina mena d’autoritat pot inspirar un tribunal que justifica tota la seva existència en l’esclafament i el menyspreu del poble català i de la seva llengua? Cap ni una. I és que els castellans i la justícia constitucional, com l’aigua i l’oli, no lliguen. Allò que va parir Kelsen només podia funcionar en els països civilitzats; i el poble castellà encara no ha superat l’estadi de l’antropofàgia. Mai els castellans no han entès que el tribunal constitucional estava al servei de la democràcia. Ells mateixos qualifiquen el tribunal de garanties constitucionals de la II República de nefast. Què hi farem, va amb la seva ànima estrafeta, amb la seva essència amargada, arrogant i envanida.
Fernando Savater i totes les sangoneres, corifeus i turiferaris que el segueixen voldrien veure la nostra llengua extingida a major glòria del castellà. Però no se’n sortiran, ho saben prou bé, perquè sempre hi haurà un Quin Torra i un Jordi Cortada que, al marge dels partits polítics oficials, quan tot sembli perdut, ens trauran les castanyes del foc. Quina bufetada pel Parlament de Catalunya, haver-se deixat passar al davant en aquesta acció jurisdiccional! És d’esperar que comparegui, tot seguit, com a interessat, i recolzi, amb tots els seus recursos econòmics, tècnics i jurídics, la vostra iniciativa. Endavant, doncs, i congratulacions.
Em va emocionar la vostra darrera carta quan afirmeu que una de les paraules que més us agraden és “continuïtat”. Res no perdura, continueu dient. El que un segle bastí, l’altre ho aterra, rebla mossèn Cinto en els darrers versos de Canigó. I encara m’agradà més la vostra referència platònica segons la qual la mort només extingeix la nostra part mortal. Per això sou conservador, afirmeu, perquè us sembla l’actitud més progressista que es pot tenir a Catalunya. Es podria dir més ben dit? difícilment. Permeteu-me, ja que citeu a Plató, que faci un petit pas més i em remeti a Agustí d’Hipona, probablement el sant més gran de la meva Església, que afirma que els qui volen gaudir fora d’ells mateixos, fàcilment s’esvaeixen i es dispersen damunt les coses que són visibles i temporals, i llur famèlic pensament sols en llepa les imatges. Com diu el nostre més gran poeta platònic, la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Una forta abraçada.
Pinós.
