La setmana va començar amb l’article del Sr. Duran unint-se a la tercera via del Sr. Navarro i el PSC, establint així un front comú i consolidant el ventall d’opcions de l’arc parlamentari català: independència, dependència i dependència amb condicions. En els propers mesos –de cara a la consulta o a unes possibles eleccions si la primera esdevé infactible- els partits defensors de cadascuna hauran de carregar-se de raons per tal de convèncer als votants de les bondats de la seva opció.
Els independentistes hauran d’esvair les amenaces de l’exclusió d’Europa o del concert internacional d’estats o de la inviabilitat econòmica del nou estat independent. Els unionistes hauran d’explicar les bondats econòmiques de la pertinença a Espanya, o les millores de gestió dels serveis i de les infraestructures que comporta compartir un estat més gran i un projecte comú amb altres regions. Però haurien d’anar abandonant les raons basades en els sentiments, en la impossibilitat legal, en les amenaces o en l’argument definitiu que el Sr. Guerra ha esgrimit aquesta setmana: Catalunya no serà independent perquè no ho pot ser.
L’única amenaça que ens hauria de fer pensar als esforçats votants és el de la fractura social que sovint argumenten els detractors de la independència. Perquè, en qualsevol cas, no volem un país dividit socialment però, no depèn exclusivament de nosaltres que altres vulguin atiar aquest foc. Haurem de gestionar diferents sensibilitats, cultures i sentiments de pertinença. Però per la seva gènesi i per la seva demografia, de divergències n’ha tingut sempre, el país, especialment en els darrers cinquanta anys, i les hem sabut gestionar.
L’anomenada tercera via, la unió amb condicions, serà la més difícil d’explicar perquè fa molts anys que hi som, en aquesta via, intentant pertànyer a Espanya però sense renunciar a ser els amos del nostra finca. Ho van intentar Cambó, Pujol i Maragall, entre molts d’altres, i la darrera vegada ens vàrem estavellar contra el Tribunal Constitucional. Nosaltres la creiem impossible, però seria bo que els seus defensors concretessin amb pèls i senyals en què consisteix, si és que consisteix en alguna cosa.
Senyors polítics, som tot oïdes.
