Cap sorpresa doncs, en l’article del president del Comitè de Govern d’Unió. Tot el que hi diu és plenament coherent amb tot allò que hem defensat al llarg de la nostra història de partit. També és coherent amb l’actitud conciliadora i pactista de la nostra gent. Des de l’Anton Canyelles (pacte i no ruptura) en la Transició fins a en Rigol (autor del famós i no-nat Pacte Cultural amb els Socialistes), passant pel malaguanyat i en tantes coses President, Miquel Coll i Alentorn, sempre conciliador.
Quin és doncs el problema? Durant molts anys he estat defensant a tort i a dret l’opció confederalista. No pas per ser només la doctrina del meu partit, sinó pel fet del meu nacionalisme radical que abasta la totalitat dels Països Catalans i que em semblava una manera de mantenir-nos en el mateix vaixell, i no deixar-los sols en front d’un Estat rapinyaire, centralista, abassegador, en el camp econòmic, però també, i de quina manera, en els aspectes lingüístics i culturals.
El problema és doncs, que els fets (no opinions) dels nostres adversaris reiteradament ens desarmen i ens deixen despullats i sense arguments.
La Transició va ser un Pacte d’Estat. La Constitució va ser un Pacte d’Estat. Els Estatuts que s’hi emparaven eren, varen ser, un Pacte d’Estat. L’any 1986, Unió va celebrar el seu Congrés amb el lema “L’Estatut és Pacte d’Estat. Fem-lo complir”. Encara fins aquí, jo, català, em sentia protegit en els meus drets i aspiracions, confiant que en cas de conflicte amb els Governs de torn de Madrid, el recurs a un Tribunal que per definició havia de ser imparcial, interpretaria la Constitució d’acord amb la doctrina derivada dels debats parlamentaris constituents, i això m’empararia.
Doncs bé. On som, després de més de 30 anys de política espanyola i de praxis governamental madrilenya?
“Donde dije, digo, digo, Diego”.
Doncs, aquest és el problema. No cal que faci l’enumeració de la infinitat de conculcacions, acompanyades de menyspreus, d’incompliments reiterats, de sentències arbitràries, de posar àrbitres marcats, d’interpretar sempre les decisions només en el sentit que els vagi a favor. Cada Tribunal Constitucional nou fa la seva pròpia Constitució. L’esperit de la Transició fa anys que s’ha mort, o més ben dit, l’han matat. Conscientment. I a més, fent-ne befa. Són ells que rebaixen les seves pròpies Institucions posant-les al nivell del cinisme més descarat i barroer.
S’han carregat les normes. Se les estan carregant contínuament. Només tenim el 16% de sobirania, i per tant, a callar. No podem lluitar. Som impotents per definició. Amb aquests fets a sobre la taula, i sense cap respecte per les minories, el sotmetiment és inevitable.
L’argument per defensar el diàleg com s’aguanta? Només perquè té tantes dificultats com les pot tenir una declaració no pactada d’independència?
Per dialogar un nou Pacte m’és imprescindible recuperar una confiança impossible. Qui fa pactes i els compleix, només li cal una encaixada de mans per tancar-los. Qui fa pactes i els incompleix, per molta lletra que escrigui, no és fiable ni creïble. I aquest és el problema fonamental. Això s’ha demostrat tossudament, sigui qui sigui que governi l’Estat. Ara mateix, quan nosaltres estem ja cantant esperançats el cant dels Adéus, el Sr. Wert està tirant endavant una llei que atemptaria el cor de la immersió lingüística. Definitivament, no tenen remei.
La Sentència del Tribunal Constitucional del 2010, la formació del mateix Tribunal, la recusació de Pèrez Tremp per uns arguments que ara tenen una altra interpretació per justificar tot el contrari en l’elecció del nou president, és la consagració del cinisme en l’estat més pur. I ho diuen amb cara seriosa!.
La confiança necessària i imprescindible, doncs, no és possible. Definitivament. Són 300 anys i més de persecució de la qual els interlocutors que hauríem de tenir no n’abdiquen ni se’n penedeixen. Ja ho hem dit, el Sr. Wert n’és un exemple ben actual. D’aquesta manera, ni que em proposin l’”oro i el moro”. Ens el donarien amb una mà i ens el prendrien per l’altre. Si algú parla d’esperar propostes seductores, jo com Ulisses, si cal, em taparé les orelles.
Efectivament, doncs, ARA TOCA LA CONSULTA!. Jo personalment, hi participaré, i decidiré segons el grau de confiança que les actuacions de les Institucions de l’Estat Espanyol em mereixen. Gens ni mica. I no estaré sol. En el terreny de la confiança en aquestes Institucions, algun Pare de la Constitució opina de la mateixa manera.
Terrassa, 26 de setembre del 2013
