[Article en alemany al web de l’autor]
Les catàstrofes són esdeveniments molt peculiars. Algunes són anunciades a crits, però no es produeixen. D’altres, que haurien de ser de fàcil predicció, bullen en la fondària -ignorades voluntàriament per molts- i sorgeixen de cop amb resultats imprevisibles. Mirem-nos-en dos exemples de l’Espanya actual.
Primer la que no ha passat. Al prestigiós portal de notícies català Vilaweb, el periodista Jordi Goula ha publicat un article acuradament investigat, amb el títol “La catàstrofe catalana que mai no va existir”. Fem memòria: de molts cantons (i no sols des de l’espanyol) es va donar l’alarma que la crisi política a Catalunya arruïnaria l’economia del país i perjudicaria greument l’espanyola. La pretesa fugida massiva d’empreses de Catalunya que va ser (tant pel que fa al nombre d’empreses com a les conseqüències) molt inflada, es prenia com a prova per l’amenaçadora catàstrofe. L’independentisme va ser calumniat com una força que per una utopia boja portaria un país pròsper a l’abisme i els seus polítics com a aventurers irresponsables.
I ara ve José Luis Escrivá, president de l’AIReF (que s’encarrega de vigilar el comportament financer de les autonomies; en aquest camp, una mica comparable amb el Tribunal Federal de Comptes alemany), es presenta davant de la comissió de pressupostos del Parlament espanyol i ha de confessar que tots els pronòstics eren falsos i que la repercussió de la crisi catalana en l’economia espanyola és pràcticament igual a zero. Els mateixos pronòstics equivocats els havien fet altres institucions, per exemple l’agència de rating Fitch, l’FMI i alguns bancs espanyols. I què passa a Catalunya? Com a Alemanya i a altres països, també hi ha a Catalunya enquestes entre les empreses sobre les perspectives que veuen (positives o negatives) per al seu futur. I -oh, gran sorpresa- una majoria clara jutja les seves perspectives com a molt positives. De què ve això? Les empreses catalanes tenen una llarga i lamentable experiència: han hagut d’aprendre a tirar endavant malgrat els obstacles (no sempre burocràtics) que els posava la política espanyola (amb el lema “no es pot permetre que Catalunya esdevingui massa forta”). I ara no ha passat altra cosa. L’exportació ha crescut sensiblement, les inversions estrangeres (que no es fan per política sinó per pragmatisme) no s’han estroncat, l’anunci cridaner d’un estancament econòmic en els anys propers no s’ha produït i el creixement econòmic de Catalunya segueix en un marge entre el 2 i el 3 %.
Fins i tot el turisme, que segons moltes notícies semblava molt perjudicat, sembla tenir bones possibilitats de refer-se. Si no no s’entendria que les empreses d’hostaleria més optimistes siguin precisament les de Barcelona i de la costa al sud de la capital catalana.
Naturalment això és una instantània actual. Les perspectives poden empitjorar si l’administració forçosa espanyola a Catalunya, amb les seves fatals conseqüències, encara durés gaire. En aquest moment, però, els errors i les mentides són refutades per la realitat.
L’exemple contrari, és a dir, el d’una catàstrofe vinguda de cop, ens el donen aquests dies la política i la justícia espanyoles. Al meu article anterior “Mentides i enganys sense fi” ja vaig parlar de la controvèrsia entre el Tribunal Suprem i el ministeri de finances espanyols. Ara fins i tot el diari “El País” (abans, liberal, ara posat a to en direcció ultranacionalista) remuga contra el ministre de finances. El diari opina que en aquest moment que el jutge Llarena ha de lluitar per la seva credibilitat, molt lesionada a l’estranger, desacreditar-lo és “irresponsable”. Un ministre diu la veritat (diguem: excepcionalment…) i per això se’l renya.
Aquest desgavell és una veritable catàstrofe per a l’estratègia espanyola contra l’independentisme català, basada en mentides i tergiversacions. Per a la seva acusació de malversació contra diversos polítics catalans, Llarena es basa en un informe de la guardià civil espanyola que, sense cap prova utilitzable, és un conjunt de suposicions, rumors i “potsers”. Un informe que jutges alemanys considerarien risible.
I ara els immoderats manaires espanyols es troben que l’han feta bona. El partit Ciudadanos (a Alemanya falsament etiquetat com a liberal) es presenta com a més dur i més nacionalista que el PP de Mariano Rajoy, al qual ja ha sobrepassat a les enquestes. Però el PP es defensarà amb ungles i dents per no perdre els seus càrrecs i prebendes. Així doncs, hi haurà una competició sobre qui “defensa la pàtria” millor i qui és més dur amb els insubmisos catalans. En conjunt, les pitjors perspectives per al diàleg entre Madrid i Barcelona que recomana l’estranger.
Per a aquest diàleg, però, ja s’ha fet tard. Els europeus haurien hagut de reaccionar molt abans (vuit o deu anys abans) per fer-lo possible. Ara (agradi o no) només queda una solució raonable del conflicte: un referèndum net, supervisat per Europa, amb la garantia que els resultats seran respectats per tothom (i no ho oblidem: per a un referèndum així, al Parlament català hi ha una majoria d’un 80 %).
Si no, si es deixa fermentar aquesta crisi europea, ens pot sorprendre una catàstrofe per a la UE, i no sols moral. I això no pot desitjar-ho ningú.
