“Si optem per la independència, hem de saber que una generació se sacrificarà”. Això ha afirmat el sempre greu, ponderat, reflexiu i personalització eximia del seny, el notari Juan José López Burniol.
Totes les anàlisis dels riscos de la independència, tant els més ponderats i reflexius com els tremendistes i espanta-criatures, tenen un mateix problema de fons. No analitzen la realitat de partida, ni contraposen aquests riscos als de la no independència o als de seguir com fins ara.
La frase de Burniol és brillant i la referència a les generacions sempre té aquells ressons orteguians tant grats per a algunes oïdes. Per en parlar de sacrifici d’una generació em ve al cap això de les generacions perdudes (l’expressió no és meva, l’he llegit a la premsa espanyola) que està provocant l’atur juvenil i el fenomen dels “ninis” i tantes altres coses que tenim ara i aquí, dins de l’entranyable estat espanyol, patria común e indivisible.
Hem analitzat l’efecte sobre les actuals generacions de fets com que a la Generalitat se l’imposi un sostre de dèficit del 0,7% del PIB mentre l’estat espanyol (o el govern de la nació espanyola, com reivindica Burniol), se’n reservi el 3,8%? Hem valorat les conseqüències que això té sobre l’ensenyament? Quantes generacions estem sacrificant?
Sabem quin sacrifici estem imposant a les generacions futures amb la desatenció del corredor mediterrani i l’asfixia de les possibilitats de desenvolupament que pot generar en ares al manteniment dels subsidis agraris d’uns determinats territoris?
Els exemples es multiplicarien, sense necessitat de recórrer al dèficit fiscal, reconegut tot i que discutit en l’abast pel senyor Burniol, però no cal abusar-ne per no deprimir-nos més.
La vida és sacrifici, amb alguns moments d’alegria. Potser es tracta de fer balanç dels sacrificis davant les opcions vitals, tant les personals com les col·lectives.
En un altre context i parlant d’altres coses, vaig sentit del professor Guillem López Casasnovas una idea senzilla, però crec que molt potent davant dels problemes: el pitjor del que fem, segurament serà millor que el millor que no fem.
Fer sempre té riscos, però hi ha moments en els que no fer és el risc més gran, per a la nostra generació i per a les futures.
