La meva àvia, que va néixer durant el pontificat de Pius X, el darrer “presoner al Vaticà”. Ella, catòlica tradicional – que no tradicionalista– nascuda en una família del camp de Terol, em recordava fa uns anys, com quan era petita tenia la certesa que el Papa era una personalitat gairebé divina, sobrenatural, algú que no era pas d’aquest món. La meva àvia, que recordava clarament quan en un diari o una estampa havia vist per primera vegada una fotografia del Sant Pare, ha tingut temps de veure Pius XII al cinema, Joan XXIII a la televisió, Pau VI als diaris, els viatges de Joan Pau II gairebé en directe i ara ha conegut la inesperada renúncia de Benet XVI a l’instant. Un món que canviava i uns pontífexs que intentaven seguir els signes dels temps.

La renúncia d’un pontífex en ple exercici del seu magisteri tot i que prevista, possible i reglamentada pel Dret Canònic, no és de cap manera ni un hàbit, ni una tradició ni una obligació i esdevé, per si mateixa, tota una revolució a la Santa Seu. En vuitanta anys, als ulls del comú dels fidels, el Papa passa d’una severitat intangible i infal·lible a sacerdot reflexiu i resolutiu sobre ell mateix, però el que és més important, capaç de capgirar tot un “how know” ancestral.

I no serà pas que Benet XVI, que de cap manera l’home convertit ell mateix en símbol fins al darrer moment com el cas de Joan Pau II, no ho hagués expressat ja. En el també inaudit llibre-entrevista “Llum del món” amb el periodista Peter Seewald, Joseph Ratzinger afirma, responent a la pregunta de l’entrevistador sobre si havia pensat en la dimissió arran dels casos de pederàstia que es van fer públic especialment ja durant el seu mandat: “Quan el perill és gran, no podem fugir. Per tant, segur que aquest no és el moment de dimitir. Justament en un moment així s’ha de resistir i superar la greu situació. És la meva posició. Pots dimitir en un moment tranquil, o quan simplement no puguis més. Però, no s’ha de fugir del perill dir que ja ho resoldran els altres. […] Si un papa arriba a la conclusió clara que físicament, psíquicament o mentalment no pot continuar duent a terme el mandat del seu càrrec, aleshores té el dret i, si s’escau, el deure de dimitir”.

Doncs sembla que el moment tranquil o el moment en que hom ha vist que no pot més ha arribat. O, més ben dit, és ben cert que el papa Benet ha arribat a conclusió clara que físicament, psíquicament o mentalment no pot continuar al seu càrrec. I d’aquest examen de consciència, d’aquest autojudici, Ratzinger n’observa un dret i fins i tot arribaria a dir que, de cara als seus propers successors, n’estableix un deure. Si més no, el deure d’estar absolutament amatents al seu estat físic, psíquic i mental en tot moment i com a Vicaris de Crist i tenir sempre i en tot moment present la possibilitat el dret a la renúncia com quelcom més que una disposició del Codi de Dret Canònic. Aquest deure no podrà ser obviat, a partir d’ara, pels propers caps de l’Església.

És probable, doncs, que el guardià de l’ortodòxia, el “pastor alemany”, que va ser rebut amb suspicàcies  pels sectors aperturistes, renovadors o progressistes de l’Església, acabi amb la seva renúncia marcant el canvi més important i revolucionari en la Càtedra de Sant Pere, des de fa segles. Com el docte intel·lectual i teòleg, com el qui va combatre l’escàndol de la pederàstia, com l’enemic aferrissat del relativisme, com el pontífex del segle XXI (o, encara que efímerament, de Twitter), moltes haurien pogut ser les maneres de recordar a Benet XVI. La seva renúncia sorprenent i imprevista, als 85 anys i en plenes facultats mentals, encara que potser no físiques, inscriurà en la història el pas de Joseph Ratzinger pel papat.