– Ostres! – va pensar el rellotge – si m’atrapa ara segur que m’envia de pet al taller de rellotgeria. Haig de ser més prudent.

Però al rellotge li havia agradat allò d’allargar les bones estones de la família, i no només això sinó que també escurçava els mals moments, com quan algun dels nens feia alguna trapelleria i el castigaven cinc minuts al racó i aquets cinc minuts es convertien en dos en el rellotge de paret.

I així va ser que sense saber com, la familia es va trobar que mica en mica les estones bones duraven més i les dolentes menys. I es trobaven tan satisfets que això fos així que cada cop buscaven més els moments de trobar-se junts perquè el temps passava molt més a poc a poc i llavors s’ho passaven millor.

La mare va agafar el costum de mirar sempre l’hora al rellotge de paret perquè li semblava que el temps durava més en aquell que no en els digitals, tot i que sempre que passava pel davant li picava l’ullet com dient “trapella, algun dia t’enxamparé!”.

El pare va rumiar-se allò de canviar-lo perquè va descobrir que una cosa nova i moderna no té perquè ser millor que una vella i antiga si aquesta fa sentir-te bé, així que mai més va dir de treure el rellotge d’allà on era.

Els nens sempre més van voler que els contes que els llegien els pares fossin segons el temps que marcava el rellotge de paret perquè, segons ells deien, així les històries eren més llargues.

I el rellotge de paret va seguir allà penjat tocant les hores i fent ballar el seu pèndol, i de tant en tant, si l’ocasió ho mereixia, allargava els minuts per fer que els bons moments fossin molt més llargs que no serien en un rellotge digital.

Laura Iriberri
Barcelonina de neixement i sesrovirenca d´adopció. Diplomada en Ciències Empresarials fa 30 anys que treballa pel seu país, amb total convenciment, des d´un dels departaments del govern. Mare de la Sara, l´Emma i el Jan, els seus primers lectors i seguidors, té el goig de compartir l´aventura de l´escriptura amb les il·lustracions que fa la seva filla gran.
@LauraIriberri
Article anteriorQuè feliç era
Article següent1407 pàgines de plaer