Tenia una vida alegre, seductora
gaudia del goig que pot donar-te el món,
viva en coixins daurats a cada aurora
i no hi havia res que em trenqués el son.
El regal més preuat de la meva existència
era la salut, l’amor i l’amistat
i no sabia el que era una penitència
ni sentia en el cor una ombra de pecat.
Entre l’opulència i els ramells de roses
tot em semblava buit, sense sentiment,
buscava en els racons de l’ànima mil coses
i allunyava de mi el fosc pensament
Ara que a la vida ja no puc mimar-la
m’adono que tenia la felicitat,
sense valorar-la, ni estimar-la, ni buscar-la
i penso en aquell temps tan enyorat.
No era feliç, i avui me n’adono,
quan no valorava aquell meu destí
era monòton, igual i ara l’acarono
pensant en l’ombra protectora del camí.
Si tornès aquell passat que feliç seria
més vaig haver de perdre’l en núvol d’argent
per adonar-me que la felicitat és el dia a dia
i la guardes serena dintre de la ment.
