Els nostres governants i els seus consellers de tota mena estan fent allò que els alemanys en diuen “fer claus amb cabota”, és a dir, s’han posat a la feina i la fan ben feta. Ara ja hi han unes primeres propostes per a assegurar el desenvolupament tècnic de la consulta: els dos dies d’un cap de setmana per a la votació presencial, i set dies per a l’electrònica, per als que són fora de Catalunya.
I com no podia ser d’altra manera ja han sortit veus trobant pèls a la sopa. Que si dos dies per a la votació presencial poden facilitar trampes dels unionistes; que si la votació electrònica, pel mateix motiu, s’hauria de fer en un sol dia; que si aquesta no és segura, etc. etc. A tots ells hom els podria dir: nois, de perfecte i segur cent per cent no hi ha res en aquest món. Això no podem aconseguir-ho ni els catalans malgrat tots els nostres èxits organitzatius.
Comencem, i perdoneu la immodèstia, per allò que m’afecta a mi personalment: la votació electrònica. És segura? Cal tota una setmana per fer-la? Com a primer punt tinguem en compte que aquest sistema és l’únic que pot garantir que els catalans de fora -més de cent mil- puguem emetre el nostre vot. Sense l’internet quedem fora de joc. I, si fos aixi, posaríem el crit al cel i ens sentirien des de la Patagònia. El vot per correu, per les causes que tots sabem, seria infinitament més insegur, com ho van demostrar les darreres eleccions.
Partint de la base que la Generalitat farà tot allò que sigui humanament possible per garantir la seguretat de les dades, i fins i tot suposant que una “infiltració pirata” en pogués alterar algunes, si de cent mil vots n’arribessin -en un cas extrem- només la meitat a les juntes electorals, cinquanta mil és sempre més que zero com ens van ensenyar ja de petits. I sobre els quatre-cents mil catalans que viuen a la resta de l’estat també han de poder votar electrònicament jo hi diria un SÍ rotund, per la mateixa raó d’abans.
I per què tota una setmana? D’una banda, per facilitar que tots puguem votar quan cadascú tingui temps per fer-ho. Pels jubilats com jo, és clar, no és cap problema, però els jubilats a fora som una petita minoria. I d’altra banda, precisament perquè les juntes electorals tinguin prou temps per comprovar l’autenticitat del vot mitjançant totes les dades que s’hagin requerit del votant i no haver d’esmerçar-hi tant de temps després del cap de setmana de la consulta presencial.
Pel que fa a aquesta, cal reconèixer que la sol·lució ideal és fer-la en un sol dia, com qualsevol altra elecció normal. I també em fa angúnia que per tot arreu a Catalunya hi hagi urnes no recomptades tota una nit. I no tan sols pel possible perill de sabotatges de grups violents. Crec que un perill no menor és que després els nostres contraris afirmessin (“calumnia que algo queda”) que és la Generalitat la que ha fet la patota posant, a la nit, paperetes incontrolades amb el “sí”.
Si la dificultat , com sembla, és la manca d’urnes de la Generalitat, aquest problema s’hauria de resoldre d’una altra manera i ja hi han hagut nombroses veus que han apuntat una sol·lució: que tota la gent que va anar a la Via Catalana aporti un euro per cap, i ja hi haurà prous diners per comprar moltes més urnes de les que calen. I que no vingui ara ningú i em digui que organitzar aquests donatius seria massa complicat o massa costós. Organitzar la Via Catalana va ser incomparablement més complicat. Tothom pot organitzar-ho a les societats o grups o veinats dels que formi part, i un encarregat responsable a cada lloc pot transferir els diners recaudats a comptes que podrien obrir l’ANC, Ominum i altres entitats, als bancs i caixes amb oficines a Catalunya.
Els diners es podrien lliurar a la Generalitat en un acte públic, en el que s’escampés a tot el món que els catalans havien finançat voluntàriament l’ajuda negada pel govern espanyol. I crec que els catalans respondrien massivament. Un euro per persona, o cinc per família, o cent per una coral o un club esportiu de barriada no és cap fortuna inabastable. Pensem en el que va costar tota la Via, els autobusos, els trens, etc. És factible i s’aconseguiria. Cap caverna i cap rata de claveguera podria bramar que la Generalitat es gasta “els diners de tots en una operació partidista”. I els catalans quedaríem altra vegada com uns senyors al davant del món com una gent ponderada i civilitzada que sap on va i vol arribar-hi malgrat tots els que volen impedir-ho.
Alguns (potser molts) diran: i si malgrat tot no fos possible la consulta, no seria un esforç fet debades? En primer lloc, no ho seria perquè les urnes adquirides servirien més ntard per a totes les eleccion que es fessin a la República Catalana i els ciutadans tindrien sempre l’orgull d’haver estat ells els que les van regalar el país en un moment difícil. Però si no hi hagués consulta llavors vindria l’hora de les eleccions plebiscitàries. I amb la mà al cor: creu algú que el govern espanyol no intentaria sabotejar-les com pogués, netre altres coses amb la retenció de les urnes que calguessin? Crec que de la mateixa manera que el nostre govern està preparant totes les estructures d’estat que ens caldran potser ben aviat, no serà pas superflu que disposem de mitjans materials com les urnes electorals, sense haver d’estar a la mercè de la benevolència dels partits espanyols que tant ens estimen a tots plegats.
No cal dir -i ja s’ha dit prou sovint- que no ens servirà de res cap consulta si la pregunta pot confondre a la gent. La que tots volem i esperem és : “Voleu que Catalunya sigui un estat independent?”. Però si, per les raons que fossin, per exemple per no impossibilitar-ho del tot, es creiés més oportú de no fer-hi sortir el mot “independència”, substituim-ho per un equivalent ben clar, el lema de la Diada del 2012. Preguntem: “Voleu que Catalunya sigui un nou estat a Europa?”. No s’hi pregunta si es vol un estat en una confederació amb Espanya o amb una federació ibèrica o en qualsevol altre ens fantasmal. Un nou Estat a Europa és un estat igual d’independent que Holanda, Dinamarca o Estònia. Punt. I per sota d’aquest llistó no acceptem res. Ni quartes vies, ni cinc possibles respostes, ni altres “contes xinesos” traduint literalment una expressió dels nostres veins.
