Ens sentim segurs quan podem desenvolupar allò que volem i podem, perquè cap interferència externa ens impedirà fer-ho. I vivim en una democràcia quan vivim en un sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. Tal com descriu “democràcia” el DIEC. Però anem més enllà, perquè el nostre sistema polític és una democràcia liberal, això vol dir que existeixen els contrapoders constitucionals perquè la majoria mai pugui imposar-se sobre la minoria, i el sistema mai esdevingui una dictadura de les majories. Contrapoders com la separació de poders que vetllen pels drets individuals i col·lectius de tothom, com també supervisen els deures individuals vers l’Estat i la societat.
Però la teoria difereix de la realitat, perquè en el dia a dia ens trobem gent que incompleix l’acord social que és l’imperi de la llei, que sorgeix del poder legislatiu democràticament escollit per tothom amb el dret de fer-ho, i apareix aleshores la policia per tal de restablir l’ordre públic i posar l’element distorsionador sota l’emparament del Poder Judicial, sent aquest qui dictarà sentència i condemna contra aquest. Per tant, es pot afirmar que la policia és aquell grup de persones a qui l’Estat delega el monopoli de la Força per tal d’assegurar que les persones puguin desenvolupar allò que vulguin i puguin sense cap interferència. Depenent el tipus d’Estat, tindrem policies locals, qui ostentaran per delegació el monopoli de la força que ostenta una batllia, policies autonòmics-regionals-federals qui tindran el monopoli de la fora d’un ens federatiu, regional o autonòmic, o directament estatals, citats anteriorment.
A conseqüència d’aquesta ostentació del monopoli de la força, i els drets ciutadans, la policia compleix amb aquelles tasques pertinents que la mateixa llei els hi diu que han de fer, i de la manera que ho han de fer via reglaments, protocols o decret-llei. Cal tenir clar que la principal definició d’una policia d’un Estat democràtic és que ella no es pot vulnerar la llei, reglament o protocol, per fer-la complir. La vulneració de codis i decrets aprovats en cambra legislativa, és a dir escollida per la societat, per part d’un cos policial, i la posterior prevaricació institucional, generen una forta sensació d’inseguretat a la societat, doncs no confies que puguis fer el que fas sense una interferència arbitrària. És més legítim canviar la llei d’acord l’ordenament constitucional, que no pas prevaricar o ser negligent, perjudicant així al conjunt de la societat.
I si les eleccions les guanyen uns amb suficient majoria per canviar la llei cap a on ells volen, i per tant la legislació policial també, ens podem preguntar si en un país amb un sistema democràtic-liberal, allò que pertany al cos estatal, com la policia, ha de seguir sense discriminar a ningú pensi com pensi, o sigui com sigui, basant-se en l’ordenament legislatiu pertinent. Si es vulneren drets de minories o drets dels ciutadans, segons la legislació internacional que té primacia, aleshores no es tracta que la policia sigui o no democràtica, és que el sistema en si potser no és democràtic. I aquí no hi ha una part subjectiva, és objectiva: Pensis A o pensis B desafies deixar de ser un Estat democràtic i de Dret.
Els cossos policials, com a custodis legítims de l’ordre públic, doncs ostenten el monopoli de la força de tres maneres en una (legítima, democràtica i legal), han de rendir comptes davant el poble. Sempre, en les bones i en les males accions, doncs han de justificar en què han emprat l’ús de la força, per poder valorar si realment són bones o dolentes les accions que han dut a terme. No es posa en dubte la professionalitat d’un cos policial per demanar explicacions sobre les seves accions, es posa en dubte però, quan no es fa. I succeeix així perquè davant de certs comportaments s’esperen explicacions, i si no n’hi ha és quelcom negligent, pel que en cas de dubte sempre s’han de donar explicacions.
Un dels problemes que hi ha actualment és que els partits en fan un ús polític de les accions policials, tan si són bones com durant potser no ho son tant danyant la imatge professional i la confiança de la societat envers els cossos policials. Es queden amb l’acció contra uns o altres, més enllà de com s’ha fet perquè els responsables polítics pertinents són d’unes idees o d’unes altres. Als països anglosaxons i gran part d’Europa continental és un escàndol quan un polític fa certes declaracions de caràcter electoralista davant de cossos policials perquè els hi trenca la neutralitat, quan el principal pas perquè la gent torni a confiar amb ells arreu és justament la seva neutralitat i servir a la comunitat, pensi com pensi la persona.
Així doncs, com conclusió, la seguretat i la democràcia van de la mà sempre que aquells qui ostenten el monopoli de la força, les forces policials, compleixen estrictament amb la força de la llei que sorgeix de les cambres legislatives, formades pels representants escollits per la societat. Donant les explicacions necessàries sempre que utilitzin la força, i alhora amb uns partits polítics que no vulguin emprar aquestes accions amb finalitat electoral.
