Per Francesc Perea
Aquest article d’actualitat vol fer balanç d’aquests cent anys transcorreguts entre la Conferència de París (1919) i l’actualitat, posant el focus en els valors de pau i el dret a l’autodeterminació; valors que anaven a combatre els imperis centrals d’Europa en aquell moment; sobretot el Segon Reich alemany i l’Imperi Austrohongarès.
Des de l’armistici que els aliats signaren amb Alemanya (11 de novembre de 1918), els 14 punts de Wilson i la creació del primer organisme internacional amb l’objectiu d’assegurar i vigilar la pau, havien de ser els criteris que marquessin el final de la guerra i l’inici del període de pau, després de quatre anys sagnants des del 28 de desembre de 1914 fins a l’11 de novembre de 1918.
Els principis que Wilson va oferir al món en els seus catorze punts, malgrat la complexitat de la situació geopolítica del món aquella primavera de 1919. Uns principis que volien superar una cultura política dels imperis basats en el “dret dels més forts” de Frederick Ratzel, al servei de la dominació dels imperis europeus sobre els habitants de les colònies a l’Àfrica, Amèrica i Oceania. Wilson pretenia superar aquesta mentalitat per arribar a un esquema liberal que proclamés els valors de la democràcia arreu del món.
Per tal de situar aquests fets, entre el gener i juny de 1919, es vol fer a través d’una breu ressenya del llibre de la periodista nord-americana Margaret Macmillan (2003) “París 1919, sis mesos que van canviar el món”, guanyador de múltiples premis als Estats Units. Aquest llibre planteja una anàlisi de la Conferència de París, que es va iniciar a la capital francesa els primers mesos d’aquell any, desgranant l’organització de la conferència, els termes de pau, la gestió dels mandats, i la creació de la Societat de Nacions com a institució que garantís evitar tot conflicte.
La Societat de Nacions, que seria redundada com a Nacions Unides a la carta de Sant Francisco de 1945, havia de ser l’ens que garantís aquests valors suprems de la democràcia arreu del món. I ho havia de garantir a través de l’atenta vigilància dels conflictes d’arreu del món, oferint a més solucions per posar-hi punt final. Al llarg d’aquests gairebé cent anys d’existència, en molts d’aquests conflictes el paper de les Nacions Unides no sempre ha estat exitós, i no sempre s’ha tingut en compte. També es farà alguna pinzellada de la trajectòria d’aquest òrgan internacional fins a l’actualitat.
Els 14 punts de Wilson i la Societat de Nacions
El 8 de gener de 1918, mentre a Europa i als fronts a les colònies, els fusells encara disparaven, Wodrow Wilson(28 de desembre de 1856- 3 de febrer de 1924) va pronunciar el seu discurs davant del Congrés dels Estats Units. Aquest duia per títol “Catorze Punts” i tenia per objectiu fer la seva proposta per aconseguir la pau a Europa i al món, en contraposició als discursos pacifistes que Trotski feia des de la Rússia, en plena revolució.
Entre els punts que plantejava en el seu discurs, destaca la llibertat de moviments comercials i econòmics, la reducció de la capacitat armamentística dels estats, que les colònies alemanyes, els territoris sota el domini otomà i austríac poguessin desenvolupar-se de manera autònoma, i la independència de Polònia. Els dos punts més importants per aquest article són el cinquè i el catorzè. El cinquè demanava reconfigurar els territoris colonials segons la voluntat dels pobles que hi viuen. I el darrer és la creació de la Societat de Nacions com a organisme encarregat de garantir la sobirania i integritat territorial dels Estats grans i petits (un dels punts de la conferència de París).
Des d’aquell gener, la guerra va continuar fins al novembre d’aquell 1918, quan el Mariscal Foch, comandant suprem dels exèrcits aliats va signar la pau amb Mathias Erzberger, l’encarregat d’encapçalar la delegació alemanya. De fet, ja durant la guerra, Erzberger va ser una de les veus més influents a favor de la pau. Però encara passarien dos mesos abans no comencessin les converses de la Conferència de París, la que havia de posar sobre la taula els termes en els quals quedava Europa i el món després de la Primera Guerra Mundial.
De fet, l’endemà mateix de l’inici de la Conferència a la capital francesa, Robert Cecil, (setembre de 1868-novembre de 1958) es va reunir amb Wilson; i arribaren a la conclusió, que al mateix temps que es debatia el nou ordre ja en pau, s’havia de crear una comissió per a la construcció de la Societat de Nacions. Aquesta, que estaria formada pels representants de les cinc grans potències (EEUU, Regne Unit, França, Itàlia i el Japó), havia de vigilar el compliment dels termes de pau i evitar nous conflictes. Però els nord-americans ja llavors eren escèptics respecte l’actitud dels europeus al respecte. De fet Ray Stannard Baker, un alt representant de la delegació dels Estats Units advertia del fet que “els europeus no es prenien seriosament la Societat de Nacions”. I és que ni Lloyd George, ni Georges Clemenceau, no van assistir mai personalment a les reunions d’aquesta comissió.
El primer esborrany va ser presentat el 13 de febrer, i concloïa amb els punts següents: La creació d’una Assemblea general, amb representants de tots els països membres de la Societat de Nacions, un Secretariat i un Executiu, integrat per les cinc grans potències. A més, es va acordar que no es disposaria de força armada, ni tampoc s’exigiria ni l’arbitratge ni el desarmament obligatoris. Es respectarien els límits territorials i finalment es va decidir que les decisions de la Societat de Nacions havien de ser preses per unanimitat.
Davant d’aquest plantejament, França va plantejar la primera esmena, en la qual seguia justificant la necessitat d’un exèrcit per la Societat de Nacions, per assegurar que Alemanya no tornaria a ser una amenaça per Europa, ni per la pau. Aquesta vegada, s’hi va sumar Japó, que va posar sobre la taula la igualtat racial i que es tractés sobre els mandats colonials. En aquest aspecte estaven especialment interessats en les colònies que Alemanya tenia a l’extrem orient, ja que l’imperi japonès pretenia aplicar la Doctrina Monroe, per la seva àrea d’influència. Al mes d’abril finalment s’aprovà el conveni fundacional de la Societat de Nacions, en el qual Estats Units hi aparegué com els guardians dels valors de la llibertat contra l’absolutisme del vell continent.
La qüestió dels mandats va centrar també bona part del mandat. Un dels catorze punts de Wilson però planava sobre aquest tema. El cinquè dels punts reivindicà el principi d’autodeterminació dels pobles. Aquest principi només s’acabà plantejant en el cas dels pobles sota el domini dels imperis centrals a Europa, i no en el cas de les seves colònies al continent africà. En aquest darrer cas, s’arribà a un acord entre les principals potències vencedores pels quals es repartiren les colònies, sobretot França i el Regne Unit. Malgrat els 14 punts de Wilson i l’acord respecte als valors fundacionals de la Societat de Nacions, no es va resoldre la qüestió de les minories que quedaren una posició d’inferioritat. Aquest punt es desenvoluparà més una mica més endavant.
Finalment el darrer punt, dels més destacats en el llibre, són les negociacions del Tractat de Versalles amb el derrotat Imperi alemany. La primera de les controvèrsies va ser el principi de culpabilitat i responsabilitat sobre Alemanya. En base a aquesta es va plantejar un sistema de reparacions de guerra a través d’un crèdit que assumien les potències vencedores, i que Alemanya s’havia de comprometre a anar retornant. La segona va ser que no es va plantejar la possibilitat que Àustria s’unís amb Alemanya en una clara violació del principi d’autodeterminació dels pobles. I finalment, l’altra va ser el desarmament. El debat es plantejà en posar el sostre de creixement de la indústria militar i l’exèrcit al que es permetia arribar a Alemanya. En aquest debat, les ànsies de venjança de la França de Clemenceau toparen amb els interessos preventius dels Estats Units i el Regne Unit, que miraven amb recel a una URSS que creixia. Per això els interessava una Alemanya prou forta per frenar l’avenç del comunisme des de l’est d’Europa.
Finalment el 28 de juny de 1919, el nou ministre d’exteriors alemany i el ministre de transports, Herman Müller i Johannes Bell, s’acostaren al saló de miralls del Palau de Versalles, per signar el Tractat de Versalles. De fet però, ho feren amb tanta tensió, conscients del moment històric i del clima de derrota que es vivia a Alemanya, que corrien rumors que es suïcidarien, després de signar el Tractat. Finalment Alemanya havia pagat 22 bilions de marcs l’any 1932 (equivalents a 4,5 bilions de dòlars). Una comissió de control formada pels països aliats supervisava el compliment dels termes del tractat amb Alemanya. Aquesta comissió de fet, el 1924 ja denunciava la violació dels acords en matèria de desarmament.
Dret a l’autodeterminació dels pobles i la Societat de Nacions
A tall de conclusions, els següents paràgrafs volen valorar l’acció de la Societat de Nacions en relació a les garanties dels valors fundacionals. Ja des d’aquell 1919 es va criticar, entre les mateixes potències fundadores, que la necessitat unanimitat per la presa de decisions feia molt poc útil la societat de Nacions. Sí que es van complir els punts pels quals supervisaria la gestió als Mandats(colònies adjudicades i posades sota la responsabilitat francesa o britànica principalment), així com administrà el Saar i la ciutat, actualment polonesa, de Danzig. A més va impulsar l’Organització Internacional del Treball per promoure la defensa dels drets laborals dels treballadors, així com ajuts a la Creu Roja, i aportant mesures per eradicar el tràfic d’armes i d’esclaus.
Malgrat l’escassa capacitat de maniobra que la xarxa d’interessos dels mateixos països membres permetia, per protagonitzar accions fins a la Segona Guerra Mundial, cal destacar per exemple, durant la Guerra Civil Espanyola, la protecció del patrimoni artístic del Museu del Prado, així com l’arbitratge en disputes territorials a Europa. Però l’auge dels feixismes i els totalitarismes així com la manca de voluntat política dels Estats Units feren fracassar el projecte. El 1939 amb la Segona Guerra Mundial, va ser dissolta, i substituïda, el 1946 per les Nacions Unides (ONU).
I finalment respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles que va ser primer proclamat per Wilson, reconegut per la Societat de Nacions, va ser ratificat el 1966 en el Pacte Internacional dels drets civils i polítics. Aquest dret, però, segons Wilson es va acotar a les colònies de les potències vençudes. Però en el context del pacte de 1966, es va obrir a tots els pobles, encara sota domini de les potències europees. Pobles que s’havien pronunciat a la Conferència de Bandung(1955), determinats a aconseguir la seva sobirania.
En aquest cas, Catalunya va enviar una delegació a París, aquell 1919, que encapçalava Joan Castanyer. Aquest va entregar un manifest escrit en francès al ministeri d’Afers Exteriors gal (17 d’abril). Aquest document reclamava, pels principis dels 14 punts de Wilson la independència de Catalunya. Al mateix temps, la premsa es mobilitzava per reivindicar el dret de Catalunya, que situaven al costat de pobles com Bèlgica (ocupada per Alemanya) o Sèrbia (ocupada per Àustria). La Lliga regionalista, amb la seva vocació pro wilsonista, va ser la principal plataforma política de suport a la idea d’autodeterminació per Catalunya, molt lligada a la voluntat de pau. De fet van anomenar Wodrow Wilson, “ciutadà honrat” de Barcelona.
David Hunter Miller, un advocat nord-americà i membre de la delegació dels Estats Units va tenir a les mans una petició de representants irlandesos, que li demanava que tinguessin en compte la independència d’Irlanda. Però la petició va ser ignorada amb l’argument que es tractava d’un afer intern. La mateixa consideració va tenir la petició entregada per Joan Castanyer que mai va ser atesa. El dret a l’autodeterminació dels pobles es reduiria al dels pobles sotmesos per l’Imperi alemany i l’Imperi Otomà.
Bibliografia
Alguacil, P (2006) España: De la Societat de Nacions a Nacions Unides. Annales de derecho. Universitat de Múrcia. 24:303-318.
Bauman, Z . (2003) Modernidad Líquida. Fondo de Cultura Economica. Mexico D.F.
Esculies, J (2018). 1918. La fi de festa indepentista. El País.
Fernández de Liesa, C. R. (1988) La sociedad de Naciones y los derechos humanos.
Macmillan, M. (2003) París 1919, Six months that change the world. Random House Trade Paperback Edition. New York.
