Aristòtil ens narra que, al tombant del segles VII a VI aC, Atenes estava en conflicte amb ella mateixa: un règim oligàrquic alimentava el conflicte entre unes famílies privilegiades i la resta d’atenesos. La terra era propietat de pocs, i la resta de ciutadans s’havia d’endeutar per pagar els arrendaments en condicions clarament abusives; en cas de no poder retornar els deutes, les famílies passaven a ser esclaus de l’oligarca. Amb altres paraules: els avals dels préstecs eren els individus mateixos i llurs fills.
Quan la situació va esdevenir insostenible, el poble es va revoltar —violentament i no només formalment— contra el règim oligàrquic. El conflicte va durar força temps, fins al punt d’enquistar-se. Va ser llavors que les parts en conflicte van acordar de cercar una mena d’àrbitre que prengués les mesures necessàries per apaivagar l’incendi social, i va ser triat Soló.
Qui va ser Soló? Aristòtil ens diu que Soló era un home noble per naixença i anomenada, però de rang més humil quant a la fortuna i l’estatus social. Pertanyia, doncs, a les dues classes en conflicte i, de fet, a cap. Per tant, era un home de mediació, amb les condicions per liderar un canvi de dinàmica.
Soló va fer responsables de la situació els rics, a causa de l’orgull i manca de moderació de les seves ànimes. Per Soló, doncs, l’arrel darrera del problema va ser l’ambició de riquesa i l’orgull. Per tant, la primera mesura que va prendre durant el seu arconat va ser l’alliberament dels esclaus per deutes i l’abolició dels préstecs sobre les persones. Va invalidar els deutes contrets, tant els privats com els públics, per una mesura anomenada descàrrega, una mena d’amnistia o condonació per considerar injustes les conseqüències d’una situació i un règim injustos.
Aquestes mesures li van comportar calúmnies i sospites del que avui anomenem corrupció: alguns van acusar-lo d’avisar amics nobles que prendria la mesura de la descàrrega poc abans de fer-ho, per la qual cosa els amics van endeutar-se per comprar terres i propietats sabent que en breu se’ls serien perdonades per llei les càrregues; d’aquesta manera s’haurien enriquit fraudulentament amb informació privilegiada i tràfic d’influències. A més, hi van haver ciutadans que van acusar Soló d’haver-se enriquit il·lícitament també ell. Aristòtil argumenta, però, que això és molt improbable, ja que sempre es va mostrar mesurat i imparcial, fins i tot en situacions en què podria haver esdevingut un tirà d’Atenes… i no ho va fer. Segons Aristòtil, el renom que Soló va fer-se com a polític amb la seva conducta quotidiana, amb el decòrum moral de la seves accions, va esdevenir l’aval d’una trajectòria justa (mèrit fonamental d’un polític).
Quant a les lleis, Soló va establir una constitució que va abolir la de Dracó. Les lleis constitucionals van ser gravades en una mena de tauletes mòbils i es van col·locar en un lloc ben visible per a tothom; així ningú no podia al·legar que no les coneixia ni ningú podia pensar que estava exempt de complir-les. Els càrrecs polítics de més pes (en aquell moment, els arcons) juraven davant d’elles que si les transgredien aixecarien una estàtua d’or; els grans polítics havien de respondre, doncs, amb el patrimoni privat de les conductes injustes o inapropiades al seu càrrec que duguessin a terme. Així, només podien accedir als càrrecs de més influència a la polis els individus amb una renda privada determinada, perquè no pot gestionar adequadament els assumptes públics el que no gestioni adequadament els privats. Amb tot, a les magistratures (la institució on es discutia què era just i què no ho era) tot ciutadà tenia dret a accedir-hi, i els càrrecs es determinaven per sorteig.
Soló és considerat pare de la democràcia també per les reformes judicials que va emprendre, entre les quals destaquen la prohibició de donar crèdits que poguessin esclavitzar l’endeutat, el dret d’assistir judicialment les víctimes i el dret d’apel·lació als tribunals per alguna injustícia rebuda (comesa per qui sigui). Entre les altres lleis que va dictar, n’hi ha una que avui pot semblar-nos estranya: una llei contra la indifèrencia en els conflictes polítics. Va prohibir per llei que els ciutadans s’inhibissin —per indiferència— dels conflictes que hi poguessin haver a la polis, i obligava que prenguessin part per alguna de les faccions en litigi. En cas que algú no ho fes, se li serien arrabassats els drets de ciutadania.
Finalment, cal destacar que Soló va deixar escrites les lleis de forma volgudament poc clara, a voltes fins i tot ambigua, perquè així fos forçós que els tribunals (els ciutadans) haguessin de discutir i argumentar sobre el que era considerat més just en el cas concret. Perquè mai una llei pot incloure tota la casuística. Per això es considerava tan important que s’eduqués els joves en la phrónesis, una de les virtuts polítiques fonamentals. Perquè una llei mai no pot ser plenament justa: només pot ser-ho el judici assenyat sobre el cas.
L’aplicació d’aquestes mesures no va ser plàcida. A ningú no van agradar aquestes reformes, els uns per considerar-les exagerades, els altres per considerar-les massa tèbies. Potser per això són ajustades, perquè no acontenten cap extrem. I Soló, com a acte de magnanimitat, va abandonar volutàriament Atenes perquè fos Atenes mateixa la que desenvolupés el camí que ell va proposar. Vet aquí per Soló la grandesa política (o lideratge, o governança en diuen ara); el demés és vanitat.
