Que hi ha dies que sobrevisc. I n’hi ha d’altres que la petjada s’enfonsa ferma sobre la terra humida per on trepitjo. Que soc somriure, dansa i fressa. Vida que crida i que no es vol perdre res. Una mirada que t’ho diu tot. La tremolor del meu cos quan et tinc a prop. Un petó enmig del carrer.
Que, de vegades, la pena se m’agafa fort dins del pit, i m’esgarrapa, traïdora, per fer-me trontollar. Que tu no hi ets, em diu, i que les engrunes que em vas llençant de tant en tant em fan menjar de la teva mà. Però que dos més dos són quatre, i que a hores d’ara, si hi hagués interès, ja hauries fet el pas. Que soc burra, molt burra. I que no et puc esperar eternament.
És llavors quan tanco els ulls i el meu cos es torna cotó i el meu amor vola fins on ets tu. No vull escoltar el que no vull sentir, no vull dubtar del que només sé jo. Somiaré que un dia els nostres riures seran un de sol, que les nostres pells es reconeixen i que, per un instant, el món s’aturarà, quan la meva cara estigui entre les teves mans, a punt per rebre el teu petó. Somnis teixits a puntades llargues, sense pressa, perquè no es desfacin fàcilment.
I, després? Em pregunto quan desperto d’aquest frenesí.
Després no ho sabem. Ni tu, ni jo. Perquè la vida ja és això: màgia que un dia t’embolcalla i que, un altre dia, et deixa despullat al mig del camí.
Però jo continuaré somiant i dibuixaré un cor sobre un vidre entelat.
*La fotografia és de @villacrosa i la model és la @louluklouluk
