Sort d’en Pau
Sort d’en Pau. M’he deixat de demanar-li quants anys té, però pels pocs que té, ja en sap un niu, de futbol. És del Barça i del Nàstic, que vol dir que a més de saber-ne és un bon noi, amb fusta de patidor. A en Pau no li agrada xerrar massa, i es mira el futbol una mica com jo, com el comissari Montalbano afronta el àpats, i això ens ha estalviat converses supèrflues. Tampoc no li agraden massa les aglomeracions, ni que tirin petards ni que encenguin bengales, com ara a mi; ja li he dit que els brètols que solien fer aquestes coses fa uns anys que en Laporta els havia esbandit, i que com anava el partit, tampoc no podíem esperar massa traca ni massa mocador. Ha mig rigut i ha fet cara de donar-me la raó, i ha seguit escrutant què coi feia Xavi enganxat a la banda.
I és que Xavi (ja sabeu que Xavi, covardot i vivaspaña, no és cap sant de la devoció de qui subscriu), Xavi avui ha jugat llest com mai no l’havia vist qui subscriu. Li han posat una lapa que es diu Chico, que semblava que l’havia de seguir fins i tot al labavo, un pur marcatge a l’home com feia anys que no es veia. A l’Iniesta i a l’Alves també els n’hi ha posat uns. I en Xavi ha fet el que es pot fer en aquests casos: apartar-se i fer el menys de nosa imprescindible, obrir-se i a manca de poder jugar amb pilota, jugar sense, que és una cosa tan difícil de fer com fàcil és de dir.
Li he hagut d’explicar a en Pau qui era el que havia manat tan valenta estratègia, complementada amb un bonic autocar de futbolistes davant del porter, que jugava amb el Madrid (l’entrenador, no l’autocar) i que ens feia molta ràbia com celebrava els gols, i que sempre li havíem desitjat un bon entrebanc en plena celebració i que es fotés de morros tot llaurant la gespa. En Pau no coneixia el personatge, ni ganes; de fet els pocs xiulets dirigits a algunes sortides del personatge a l’àrea tècnica m’han fet pensar que no massa dels espectadors aquesta nit el teníem present, i m’ha fet palesar com passa el temps, i com dec semblar-li a en Pau com a mi em semblaven aquells senyors que em parlaven d’en Kubala i en Luisito Suárez.
Messi també ha entès de què anava tot plegat, així que li han comentat des de la banqueta, i se les ha hagut d’anar a buscar i l’hem vist fer de mitja punta, i trenar alguns regats finíssims, avui sense el detall final del gol. El gol l’ha fet Pedro, grandíssim a la mitja volta i d’un xut perfecte per l’escaire.
I fet el gol, què voleu que us digui, aquells del Málaga, ai no de l’Almería, que ja ho seguien donant per bo i que persistien, conformats, en el joc proposat per aquell de les tombarelles, i els nostres que a força de provar-ho amb més o menys gràcia s’anaven estovant, fins al punt de fer témer que per qualsevol tonteria ens fessin l’ocasió que no havien creat. Els canvis (Touré per Pedro i Keyta per Busquets, m’ha precisat en Pau quan jo li deia a l’inrevés!) han fet una mica de revulsiu i han mantingut el to fins que no ha acabat per xiular Velasco Carballo, tan penós com xuleta, pobret.
Sort d’en Pau, vaja, que és més valent del que ell mateix es pensa i que només té una mica de por dels petards, però que a força d’anar veient amb els seus ulls vius com juga el Barça, anirà aprenent que de vegades el futbol va així, i que calen unes quantes tardes d’astènia (de vegades temporades senceres!) per viure tardes de glòria i a la fi aprendre que, com els gals, només hem de témer una cosa, ja sabeu. No com el carraca pesat derrotista milhomes xava saberut que ens ha tocat de comentarista-carrusel-deportivo a només dues files de distància. Això Pau, que et toquin aquestes raspes de veïns, de vegades també passa. Aquest també ha tingut sort que en Pau m’ha fet el favor d’acompanyar-me al camp.
