M’ha agradat llegir, fa poc temps, uns records del Cardenal Ratzinger sobre els seus temps de seminarista. Dels joves seminaristes de la seva època, deia: “Un altre interès que teníem era la literatura: era obligat llegir Dostoievski; era la moda del moment. Després estaven els gran francesos; Claudel, Mauriac, Bernanos; però també la literatura alemanya; teníem una edició alemanya de Manzoni: en aquell temps jo no parlava italià. Així, en cert sentit, també formàvem el nostre horitzó humà. Alhora sentíem un gran amor per la música, com també per la bellesa de la naturalesa de la nostra terra. Amb aquestes preferències, aquestes realitats, en un camí no sempre fàcil, vaig continuar endavant. El Senyor m’ajudà a arribar fins el “sí” del sacerdoci que m’ha acompanyat tots els dies de la meva vida”.

Haig de confessar que durant els meus anys de formació – entre l’acabament del batxillerat i el començament de la Universitat – em van entusiasmar autors com Bernanos, Claudel, Mauriac, Bernanos, Dostoievski…També Dickens, Papini, Bloy, Maritain, Green, Wilde, Conrad, Peguy, Grene i molts d’altres. Un llarguíssim etcètera d’escriptors em causaren impacte, a mi i a molts altres amics d’estudi. Penetràvem en aquelles magnífiques figures de ficció i ens omplien de bellesa i de veritat pel que fa a la vida cristiana. Vèiem, en les seves històries, els fracassos o els èxits, les dificultats, les tristors o les alegries, el bon o el mal humor, els avorriments o les obsessions, les gestes, els somnis i les realitats. Aquells escriptors ressaltaven aspectes familiars i socials a través de personatges inoblidables. I així ens commogueren i deixaren un bon rastre. Molts dels arguments ens obrien els ulls als odis, amors, venjances, rancúnies i passions. Tot ho fèiem nostre, “ben nostre”. Això succeïa gràcies a la magnífica i molt viva ploma de cadascun d’aquells novel·listes. Alguns ho feren profèticament des de la seva fe cristiana o des de la seva recent conversió, en allunyar-se dels agnosticismes, marxismes i hedonismes de l’època.

Com ha afirmat algú, eren “gent de raça intel·lectual, compromesos amb la tasca de pensar que parlaven del Déu desconegut per molts dels seus contemporanis, que escrivien sobre el Déu amagat, sobre el misteri de la vida i el destí de la humanitat”. Molts d’ells parlaven sense embuts del Crist, de l’Església, del món…Tal vegada hauríem de retornar a aquests literats i pensadors per tal de revifar el nostre apagat cristianisme. Ens ensenyaren aspectes necessaris per al coneixement de la vida humana: sobre el que significava l’existència sofrent – amb crims, penes, dubtes, presons, etc. – assaboríem els autors clàssics russos; sobre la llibertat, la gràcia i la lluita contra el mal – teníem Bernanos, Mauriac, Green i Grene; per “assaborir l’horror i la por”, admiràvem Edgar Allan Poe; per deixar-nos endur pel zel per Déu, ens hi ajudava Leon Bloy. També el fariseïsme o la tebiesa els trobàvem en Peguy i en Bernanos; la intel·ligència de la fe en Maritain i Gilson; la duplicitat de vida, la mentida i la reparació final en Wilde; la culpa en Conrad; la problemàtica homosexual en Wilde i Green; la injustícia i la pobresa en Dickens; el pensament cristià global en Guitton.

Avui, entre els autors francesos d’aquells anys, voldria fer especial esment de Georges Bernanos espigolant, d’ací i d’allà d’entre les seves obres més conegudes, algunes afirmacions i pensaments que, aleshores, personalment em colpiren i em feren entendre aquell món canviant de la postguerra civil i de la mundial. Avui dia encara rellegeixo coses d’ell. Moltes de les seves pàgines foren llegides en francès, altres en traduccions catalanes i castellanes d’aquells anys. Quines obres destacaria d’aquest bon literat? Doncs: “Monsieur Ouine”, “Sota el sol de Satan”, “El crepuscle dels vells”, “Diàlegs de Carmelites”, “Diari d’un rector de poble”, “L’impostor”, amb la seva segona part titulada “L’alegria”, “L’altra història de Mouchette”, “Les víctimes”, “Un mal somni”, “Els cementiris sota la lluna” i “La gran por dels benpensants”.

Bernanos descriu, amb força, moltes figures inoblidables; les seves virtuts, com la heroïcitat i la santedat d’unes febles monges que van a la guillotina durant la Revolució francesa o d’un rector malaltís, d’altres sacerdots que lluiten contra el mal i l’enemic de Déu, d’innocents que ofereixen la vida pels pecadors. Al mateix temps mostra vicis: les falsedats i els orgulls de cristians que cauen en la falta de fe, en la tebiesa, en la deixadesa, en la rutina o en l’avorriment. Recull molts altres valors com la bellesa, la bondat, la tendresa, la veracitat, l’honestedat, el treball, l’alegria, l’amistat, la fidelitat…En el “Diari d’un rector de poble”, escriu sobre la solitud del capellà…i devia pensar en la solitud de tants d’altres homes i dones que no “es reuneixen amb ningú” per manca de bondat i d’amistat i excés d’egoisme. Pel que fa a la Fe, en la mateixa obra diu el sacerdot protagonista: “On perd pas la foi, elle cesse d’informer la vie, voilà tout“. “No es perd la fe, més aviat succeeix que és ella cessa d’informar o de conformar la vida. Heus aquí el problema”. Som nosaltres qui, a poc a poc, ens deixem portar per la deixadesa i la tebiesa i, al final, la virtut de la fe ja no sembla exigir-nos res. I naturalment també aprofitem l’ocasió per cercar les raons que ho justifiquin tot.

Bernanos, pel que fa a la Guerra Civil espanyola, passà per experiències amargues a Mallorca, on hi va viure un temps, i on un fill seu va flirtejar amb els falangistes. En un moment determinat va concloure que “la guerra espanyola és un podrimener on es descomponen les falses doctrines que darrerament han madurat a Europa. En la seva obra “Els cementiris sota la lluna” descriu alguns dels horrors que veié, donant-los a conèixer al món. I pel que fa al fet de demanar perdó, m’agradaren les paraules escrites en aquells moments molt durs per a Espanya, i durs també per a la jerarquia catòlica espanyola, per als governants i per a ell mateix quan recordava l’actitud del fill. “El món és ple de desgraciats que heu defraudat; ningú no us tiraria en cara si humilment estiguéssiu disposats a reconèixer-ho”. Volia que els responsables d’aquella gran i estúpida ensulsiada fossin humils i sincers per tal d’acceptar les culpes i equivocacions, ja que defraudaren als qui confiaren en ells, de tal manera que tots els ofesos – els més desgraciats, marginats i innocents alhora – es poguessin sentir així totalment desagreujats.

Georges Bernanos destacà pel seu amor a la veritat. Deia: “Si vols estimar de veritat, no t’has d’allunyar de l’amor”, indicant aquesta relació substancial entre Déu que és Amor i la Veritat al costat de la Llibertat. Efectivament hom ha de viure en l’àmbit de l’Amor de Déu per tal de poder estimar plenament i lliurement els altres, i alhora estimar també la naturalesa, el treball, la família, és a dir, tot l’Univers creat, el món sencer com a obra divina. Sota el buf de l’Amor es pot arribar molt lluny; així s’expressava un personatge d’una novel·la seva: “amb l’alè de l’Amor tot esdevé gloriós”. I sobre l’Amor afirmava sovint: “els més estimats per Déu són els sants, els poetes, els nens, els bojos, els malalts i els nens”. Ells – cadascun a la seva manera – són audaços i esperançats. Nosaltres continuava dient hem de ser com nens audaços, i també sempre un xic poetes, cridats “ad maiora”, a coses més altes, com és la primacia de la Caritat. També advertia que tots ells manifestaven la veritat de maneres diverses. Els sants són els “bojos, els folls de Déu”, com Ramon Llull, i sempre diuen la veritat amb llibertat.

Sobre la veritat escrigué: “Els homes diuen que volen la Veritat; en realitat l’única cosa que volen són explicacions; explicacions tranquil·litzadores, perquè la Veritat no tranquil·litza. Compromet”. En efecte, en les explicacions tots perdem el camí dreturer que ens portaria a la plena Veritat. Quan intentem explicar-nos, hauríem de tenir molt present el gran compromís de donar testimoni de la Veritat confessada. Donem, en canvi, massa explicacions que no ens comprometen a res. O potser, i en un altre sentit, la Veritat ens compromet massa, enduts per la nostra innocència que no veu que estem en un món que no vol sentir parlar de la veritat. Al mateix temps, afirmava que “la llibertat és un gran i meravellós do de Déu, és un dret fonamental cívic, és un honor”; per tant, és un deure que s’ha d’exercir sempre que calgui: llibertat d’esperit, llibertat religiosa, llibertat política…i sempre acceptant les responsabilitats conseqüents.

El mal, el pecat i el seu domini, la tebiesa i l’avorriment, la tristesa de la solitud i la joia entraven a formar part essencial en moltes de les seves obres. I també la conversió ja que el pecat i la gràcia sempre es retrobaven en la vida dels seus personatges. Rellegint “La joia”, m’he fixat en aquesta afirmació: “Cadascú de nosaltres té un munt de secrets, una autèntica munió que acaben podrint-se en la consciència i es consumeixen en ella lentament…Tu mateixa, filla meva, sí tu mateixa si vius molts anys, sentiràs tal vegada a l’hora de la mort, el seu pes, una espècie de xipolleig, un clapoteig de la teva consciència en la seva aigua profunda, en el seu llot”. Efectivament la majoria dels éssers humans, havent perdut per uns moments el seu bon camí en els mil trencalls de la vida, pot portar aquest fibló en les entranyes. Cadascú pot sentir el pes d’allò que no hauria d’haver fet millor i que va alterar una mica tot el conjunt de coses, ni que fos per una temporada. Encara són les restes del mal i de la culpa que s’han de purificar.

Feia Bernanos al·lusió constant als panxacontents i als mediocres. Considerant els signes dels temps, veia com entràvem en una civilització decadent i estúpida. Una societat que s’estava construint amb pocs valors, i que s’anava imposant o creixent. Llavors parlà del “mediocre satisfet”. Ho féu en aquests termes: “Els móns que ens han precedit han creat el savi, el profeta, el sant, el cavaller, l’heroi, l’home honest…Ha estat reservat al món modern de produir en gran nombre i en sèrie, després de dinou segles de cristianisme i d’uns aproximadament deu mil anys d’història, aquest ‘sub-producte’: el ‘mediocre satisfet’ “. És realment impressionant escoltar aquestes paraules, tenint en compte quan es varen escriure, perquè son veritablement profètiques. Quanta mediocritat, quanta deixadesa, quanta indolència, quanta vana satisfacció, quanta desídia, quanta rutina, quanta tebiesa! Que sapiguem explicar bé – com ell ho féu amb força – com de “lletja” és la mediocritat.

Tot el contrari el tenim en l’Amor. Per això l’infern és absència de Déu i d’Amor. Entre altres coses, afirmava que “l’infern – encara que ens col·loquessin només a la seva entrada, com en la Divina Comèdia de Dante, pel fet de no ser ni bons ni dolents del tot – està ple de bones intencions”…, “d’aquestes, n’està empedrat”. Si el compromís cristià es queda en bones paraules i no va acompanyat d’obres de vertadera entrega, poden portar amagades moltes amargors i decepcions. Paraules dolces, però falses; gestos simpàtics, però que són com màscares fictícies; invitacions amicals, però enganyoses, comentaris agradables, però poc sincers….tot això pot funcionar per un cert temps, en un “totum revolutum”, però vénen a afegir-se a la comèdia de “bones intencions” o no tan bones.

Un clarivident com ell digué, en la seva obra “La grande peur des bienpensants” – comentant la paràbola evangèlica del ric que només pensava en “descansar, jeure, menjar, beure i dormir” -, que l’home ha de tenir en compte en primer lloc que és una criatura feta a imatge i semblança de Déu, una persona cridada a la perfecció i que, per tant, l’ésser humà “és més que la seva esfera lúdica”. L’escriptor francès afirmava que ja havia començat una societat postcristiana, comprovant el materialisme i la immanència que prevalia a tot arreu del món occidental. I que duria cap a una angoixa creixent, a un neguit i malestar espiritual, a una buidor moral i existencial per acabar en una desesperança i, fins i tot, a la desesperació de molts. Fugia dels “benpensants”, que ell els veia molt influents i poderosos. Com es lògic no solien caure-li gens bé. És cert que molts dels anomenats, “benpensants” per Bernanos, no surten de nit, no perquè de nit s’hagi de pecar forçosament per culpa de les foscors o les tenebres, sinó perquè no volen veure la misèria i la pobresa, i no volen complicar-se la vida. I pot succeir que aquells que estimen l’Església, i sí surten de nit per pal·liar la misèria, es vegin apartats, marginats o rebutjats precisament pels “benpensants” per acabar sent malmirats i observats com a estranys per aquests últims en una societat que es diu cristiana.

El preocupava la mort. Parlava sovint de la intercomunicació més enllà de la mort, quan aquí molts estan actuant “en contra” d’ella. Mentre ens apropem a la mort i la vivim en comunió amb els que estimem, significa això que no els diem pas adéu puix hi ha una relació massa forta i vital entre tots nosaltres. Els recordem perquè viuen dins nostre, i els estimem pel fet que són ja en i amb Déu i pel que han estat per a nosaltres en aquesta vida. He rellegit algunes pàgines del “Diari d’un rector de poble”, on el protagonista sacerdot confessa: “És possible que el Senyor faci de la meva agonia un gran exemple d’impavidesa. No obstant això, jo voldria morir com he viscut, és a dir inspirant pietat. Vaig estimar intensament els homes i m’és dolça aquesta terra, i estic pensant que no moriré sense llàgrimes. Per què, si mai no vaig ser estoic, hauria de tenir la mort dels impassibles? Els herois de Plutarc m’inspiren alhora temor i tedi. Si jo entrés d’aquella manera al Paradís, crec que faria riure fins al Àngel de la guarda. Tindré por i diré: ‘Senyor, tinc por’. I la primera atenció del Senyor serà aquesta: tranquil·litzar-me amb la seva mirada”. És molt consolador comprovar que Santa Teresa de Lisieux digué quelcom de semblant: “Em diuen que em farà por la mort. Potser sí. No n’hi ha cap aquí que desconfiï més que jo dels meus sentiments…sé massa bé que sóc fluixa…Però vull gaudir dels sentiments que Déu posa ara en mi. Ja hi haurà temps per sofrir el contrari”. Podem fer nostre el que he transcrit. Esperar la dolça i clement mirada del Senyor que sempre dóna pau i serenor. A la manera del “rector de poble” que, amb convicció sobrenatural, diu a l’hora de morir: Tot és Gràcia.

Bernanos afirmava, com un gran resum del seu pensament cristià, que “la vida – fins i tot amb la glòria que pot donar aquest món i que és la cosa humana més bonica – és una cosa buida i sense gust quan en ella no hi entra sempre, d’una manera absoluta, Déu mateix…Jo no puc – afegia ell – prescindir de Déu ni un sol moment”.

Yves Sauvingac
Llicenciat en Dret Civil i Doctor en Dret Canònic. Estudis de periodisme a l´antiga Escola de Periodisme de Barcelona -dècada dels anys 50-. Estudis de Dret Internacional a Amsterdam i Den Haag. Ha viscut molts anys a Itàlia, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Col·laborador de la revista quadrimestral "Temes d´Avui". Pensionista actualment.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorEl temps de les engrunes
Article següentSort d’en Pau