El cor desbocadíssim, el somni a l’horitzó i la vida en stand-by. Et canten els ulls sempre que dius “algun dia” però seus a prendre el sol i cuides les plantes. Voldries passar la pel·lícula ràpid fins al tros bonic, però no saps ni deixar anar la pausa.
Ets un tren anul·lat, goma d’esborrar, un huracà entre parèntesis. Tens el peu dret al fons del pedal del gas, l’esquerre frena al màxim, i els ulls no et marxen ni un segon d’un semàfor vermell imaginari.
Se’t descoordinen els fets i les paraules, i aquest cervell adormit brama endins cada dia de forma gairebé inútil que vol un despertador, una mica d’ordre per trobar la peça que està al revés, girar-la d’un cop, i tirar milles.
