L’adagi llatí ve a dir, més o menys, que es poden tenir unes idees i uns principis molt clars, àdhuc radicals, però que es poden, —s’han— de defensar de manera respectuosa, sense agressions ni violència. Suaus en les formes, forts en la cosa, en la idea. Es per això que la paraula moderació que se sent sovint a les files d’Unió Democràtica de Catalunya ha de fer referència sempre i únicament a les maneres, a les formes, però no a la qüestíó essencial, que és la sobirania de la nació catalana; altrament es donarien senyals inequívocs de renúncia, de derrota anticipada, i es faria un flac favor al procés d’emancipació nacional que una gran part del poble de Catalunya anhela.
Perquè estan en joc moltes coses, i que s’hi barregi la crisi econòmica no ajuda a clarificar res de res, però els desigs majoritaris d’emancipació del poble català, amb la seva voluntat explícita de dotar-se d’una estructura política d’estat, han de trobar una manera política de vehicular-se i això hauria de ser també una de les aspiracions màximes, en aquests moments, d’Unió Democràtica de Catalunya.
Suau en les formes, però cal recordar que el 1714 el poble català va perdre, per la força de les armes, la part de la sobirania que li era pròpia i pactada en el context de l’Antic Règim; per la força de les armes. Ara en el nou context democràtic és hora de recuperar la sobirania perduda amb la força de les urnes. O sobirania plena o residualització.
“Suaviter in modo” però cal tenir sempre present que, contra tot pronòstic, i malgrat els intents de genocidi cultural repetits i persistents per part de l’estat espanyol, sota el poder que sigui, Catalunya ha sobreviscut com a poble, ha preservat el seu llegat i la seva tradicíó, i el que és més important, ha desenvolupat un tipus de nacionalisme, de catalanitat de supervivència, integrador i defensiu, que ha estat l’antídot contra la seva desaparició. A ningú se li escapa que, a hores d’ara, l’estratègia de l’anihilació de la catalanitat continua amb empenta, i passa, per exemple, amb les polítiques de suport al secessionisme lingüístic i les dificultats per a l’escolarització en català-valencià-balear a València o a les Illes, o el procés de negacionisme de la llengua a La Franja d’Aragó.
Suau en les formes però ara més que mai, Catalunya té l’oportunitat de manifestar democràticament la seva majoria d’edat en el context de les nacions lliures, i això es tradueix en una declaració de sobirania plena, d’expressar amb mitjans democràtics la seva voluntat inequívoca d’esdevenir subjecte polític i assumir la capacitat i la responsabilitat de decidir, en tots els camps.
“Suaviter in modo” però tenint molt clar que els drets històrics de la nació catalana són previs i superiors a la Constitució espanyola de 1978, en el sentit que si la constitució espanyola no defensa ni inclou el ser i el sentir del poble de Catalunya, deixar de ser la legítima constitució dels catalans. Com tampoc n’és, de legítim per als catalans, l’estat que se’n derivi. Dit sigui de passada, la Constitució espanyola, fruit d’un pacte i un part difícils, incloïa vagament el concepte de nacionalitats, però ha desenvolupat únicament i protegit fins a l’extenuació la nació espanyola i la unitat de la pàtria. Per a molts que veien la Constitució espanyola com esperançador un punt de partida, ara, amb les interpretacions tant restrictives que se’n fa, ha esdevingut un punt de retorn al passat. El que havia de ser un projecte s’ha convertit en una presó.
Suau en les formes però declarant que els drets i les llibertats de Catalunya formen part de la seva dignitat com a poble, i que un poble té el dret i el deure de cercar les vies per tal que els seus drets i dignitats li siguin reconeguts, respectats i validats internacionalment. I això inclou que els primers que ho tinguin clar siguin els integrants d’aquest poble i que ho expréssin inequívocament, democràticament,, i objectivament, d’alguna manera legal i legítima com poden ser unes eleccions que, per a molts, per a una majoria, tinguin un sentit plebiscitari clar.
“Suaviter in modo” però admetent que si el procés d’emancipació nacional de Catalunya té prou empenta, en algun moment hi ha d’haver un trencament de la legalitat espanyola vigent —que no de la legitimitat—, i unes negociacions de caràcter internacional, i que en aquest interval tothom hi pot perdre, perquè és un pas traumàtic. Dit d’una altra manera, no hi ha emancipació low cost, però no s’hi pot anar autolimitat d’entrada.
Perquè el que no sé encaixar en el fortiter o el suaviter, ni en el fons ni en les formes, és que el propi partit, en aquest procés d’emancipació nacional, traci línies vermelles. Des del punt de les estratègies de negociació aquest fet, el de les línies vermelles, no deixa de ser exòtic —per dir-ne d’alguna manera— i més quan dues de les línies vermelles no depenen de nosaltres. No ens passi que a còpia de no tenir ben clares les nostres fortaleses, la direcció, les línies que s’han de seguir, no les linies que barrin el pas, acabem per convertir el fortiter in re en fortiter en no res.
