Quants han de ser els neguits que et sobrepassin,

per dir-te que entre els murs, sobre els carreus,

la ciutat que badalla s’encomana als teus pits,

per no morir, com un infant sense dida?

 

Quantes nits de cartró i caixer duus entre els ulls,

per no mirar com els teus savis, pateixen la humitat

i el llevant, que cada any s’emporta la sorra dels perduts,

per no morir, a la platja, amb el final del teu nom?

 

Els plataners a la plaça i els teus ulls efervescents

per la victòria, una pel·lícula i deu mil contes,

i a les tardes, al port, entre xiscles de soja i gavina,

per no morir, cobreixes de flors els taüts de la misèria.