Converses, discussions, oracles sense memòria del seu mateix passat que ho converteixen tot en imposició. Un poc més de memòria històrica. No aprecio gens els interlocutors arrogants, intolerants, que sempre es presenten massa segurs d’ells mateixos. Una conversa no hauria de ser mai com un combat que s’ha de guanyar sigui com sigui. I tant és qui hi tingui l’última paraula, no m’interessa gens tot això. Sempre són massa pagats d’ells mateixos els qui així actuen, com si després del seu jo no hi hagués ja res més. I m’importa molt poc i no em costa gens de donar-los la raó encara que no hi estigui d’acord. Que callin. Sobretot perquè sé de sobres que jo mateix mai no estic del tot segur de gairebé res. Ni tan sols sé si el que penso avui ho continuaré pensant demà de tant com em contradic. Vull dir que no tinc manera de saber si potser seria més feliç si no fos independentista, que, per cert, és la cosa que tinc més ganes de deixar de ser senzillament perquè ja no calgui ni faci cap falta. En fi, a fer punyetes la suficiència i la fatuïtat d’aquesta gent. Escepticisme sofisticat. Indolència. Ecografia abdominal.
