Les eleccions catalanes de febrer de 2021 van assolir per primer cop la majoria de més d’un 50% de vot independentista. O això ens pensàvem.
Vam investir un president d’Esquerra Republicana que va comprometre’s a culminar la independència aquest mandat. Va signar uns acords de legislatura que després se saltaria sense immutar-se. Els únics pactes que els dirigents d’aquest partit respecten i compleixen fil per randa són amb el PSOE.
Tots sabem com de complicada va ser la coalició de govern mentre va durar. L’anterior, també. Es pot discutir dels perquès, de les petites i grans traïcions, i de confiances esberlades. En realitat, el que parla més clar son les trajectòries d’un i altre partit des d’octubre de 2017 i establertes per la via dels fets. Cal analitzar les accions i posicionaments, a la xerrameca se l’endú el vent. La conclusió inevitable de tot plegat és que el govern conjunt naufragà perquè volen coses diferents i incompatibles.
Esquerra i Junts s’entenien quan empenyien en la mateixa direcció, la independència. Ai las, fa ja massa temps que molts tenim la sensació que la direcció d’ERC rema per a l’equip contrari.
L’exemple palmari més recent n’és el debat públic sobre la llei d’amnistia. Els opinadors d’Esquerra s’han llançat amb una sola veu, com sempre solen fer, a criticar ferotgement Junts, el president Puigdemont i el seu advocat Gonzalo Boye. Han perdut de vista, sembla, qui va posar finalment l’amnistia com a condició sine qua non per a la darrera investidura de Sánchez. Junts va pactar una amnistia efectiva i immediata per a tothom, no taules de diàleg sense potes, ni calendari, ni seguiment, ni avaluació. L’objectiu irrenunciable era i és treure el factor repressió de l’equació. Els pedaços no serveixen, sobretot si tornen a deixar el futur penal dels acusats catalans en mans del PSOE o de la fiscalia, que ja sabem de qui depèn.
Cap independentista hauria de voler repetir la funesta experiència dels indults. Diguem-ho clar: els indults parcials a 9 innocents engarjolats injustament ens han costat la desmobilització i desànim de tot un país. Per no esmentar el preu d’eliminar la sedició quan ja estava sentenciada per la pressió del Consell d’Europa. El PSOE va aconseguir colar un nou delicte de desordres públics agreujats fet a mida per a reprimir les mobilitzacions independentistes. Amb negociadors aixì, no necessitem enemics.
Tornem a l’abraonament actual d’ERC contra Junts. Algú hi percep cap diferència amb els espanyols? ¿No us recorda la cruesa dels atacs anteriors contra el president Torra i el president Puigdemont a l’uníson entre ERC i l’Espanya més profunda?
Sempre topen amb les sigles KRLS, la seva bèstia negra. L’obsessió de “sacrificar Puigdemont” que se li va escapar a en Tardà. Ara, amb la revifada de la trama russa, no us ve a la ment qui parlava del “tarado”(sic) i dels “señoritos que jugaban a ser James Bond”?
No hi ha prou mitjans públics i privats sota control d’Esquerra per a amagar la seva satel·lització respecte el PSOE. Han arribat a dissimular les males jugades dels socialistes contra Catalunya per no haver d’afrontar el seu fracàs com a interlocutor privilegiat d’una suposada Espanya fraternal. ERC ha estat molt tova davant el gravíssim espionatge de Pegasus perquè enllarda el gobierno “soci”. Passa igual amb els Fons Next Generation EU, tal i com ha explicat Albano Dante Fachín. Els republicans no poden queixar-se gaire de la centralització despietada de la seva administració i inversions perquè tothom veuria que els van aixecar la camisa quan van acordar-ne la gestió des de Catalunya. En contrapartida, ERC va perllongar l’estat d’alarma a l’Estat espanyol el 30 de maig de 2020. O sia, una vegada més, van donar suport al PSOE a canvi de res.
S’acosta el moment d’enfrontar-se a les urnes per al govern que va engegar amb el 52% de vot indepe, i que ha caigut en la desvergonya de recolzar-se en l’unionisme per a sobreviure amb 33 miserables diputats. S’hauria de dir més, això.
Ni una hipotètica llista cívica ni la CUP seran ara determinants.
Només veig opció per a una Generalitat que exerceixi l’independentisme si ERC rep una robusta clatellada electoral que li faci renovar tota la seva cúpula, i si Junts puja prou per a evitar un tripartit.
L’independentisme no recobrarà la unitat mentre mani la colla de l’actual president d’Esquerra —12 anys i mig al càrrec, i sumant. Lasciate ogni speranza.
