Amic Pedret, em vas donar les gràcies “per polemitzar”. No era aquesta la meva intenció, en tant que s’hi pugui donar el matís negatiu que té la paraula tant sovint. I també hauràs vist que admeto que sóc jo el que pugui equivocar-se. No és el mateix judicar unes situacions des de molt a la vora i coneixent-ne tots els racons, que fer-ho des de 1800 km de distància i coneixent-ne només les línies mestres a través de la premsa, dels parents i dels amics. Això, però, no ho considero un punt feble meu. De vegades des de lluny hom hi veu més clar que des de prop, immers en la pols que sura pel damunt dels camins.
Anem, però, al gra. per altres articles anteriors ja sé que els convergents no són sants de la teva devoció i que no seran els meus modestos arguments els que puguin fer-te canviar de pensament, cosa que seria molt superbiós de pretendre. Allò que és important (i que molts polítics espanyols no sembla que puguin o vulguin aprendre) és la lliure expressió de l’opinió de cadascú i el respecte per la persona del que opina diferent. I és en aquest camp on s’insereix aquest text, deixant al pas del temps el judici de qui tingui més o menys raó.
Contràriament, doncs, a la teva opinió crec que ara (recalco: ara!) la independència si que és la prioritat de la Convergència renovada, i crec que si els teus arguments podien retratar una bona part de l’antiga Convergència, són almenys discutibles pel que fa al nou PDC. I ho són plenament (sabent que no et convenceré) pel que fa a Artur Mas. Ja fa bastants anys que en Mas deia, en una entrevista a El Punt Avui (i repetint el que ja havia dit anteriorment i encara tornaria a dir més tard) que el “dret a decidir” no tenia límits ni sostre, però que en cada moment no es podia anar més enllà d’allò que la majoria social permetés. Quan en Mas perseguia l’aconseguiment d’un pacte fiscal amb Madrid, la majoria social encara no era independentista, per bé que hagués començat a evolucionar en aquesta direcció, després del degollament de l’estatut català.
En opinió meva (que difereix, és clar, de la dels detractors de l’expresident i que en altres ocasions ja he expressat aquí al MD) la seva pujada al tren de l’independentisme no va tenir res a veure amb l’oportunisme de voler conservar el poder com fos, sinó amb la voluntat de servir al país dintre d’uns paràmetres en procés de canvi. Si el seu independentisme fos tan feble, tan poc arrelat, no crec que hagués imposat com a successor seu una persona d’un independentisme tan insubornable com en Carles Puigdemont. No recordo ara quina posició ha manifestat en Mas pel que fa al RUI (suposo que t’hi refereixes al parlar del “nou 9N”). Si n’és escèptic, com que jo sóc dels que en dubten la procedència, no ho interpreto pas com una manca de voluntat independentista.
Pel que fa a la resta del PDC, em guardaré prou de voler negar que potser encara hi quedi algú que enyori temps anteriors, però les jornades de refundació van demostrar que el nou jovent va per feina i que ha portat un canvi radical amb les maneres de fer de l’antiga Convergència.
Posats a retreure als polítics temps anteriors, molts no hem oblidat que, en un moment ben poc afortunat de la seva història, ERC, amb els dos tripartits, va donar prioritat al paràmetre esquerrà pel damunt del nacional, cosa que li va portar una sensible davallada electoral. Però els errors de la directiva d’aquell temps no se li poden retreure ara a en Junqueras. I de la mateixa manera que seria incomprensible discutir la prioritat independentista de l’actual ERC, per mi també ho és discutir la de l’actual PDC.
No confonguem, però, la posició d’un partit en el tema de la independència amb la posició pel que fa al seu ideari polític-econòmic. Que el PDC, com abans Convergència, pugui tenir més en compte els interessos de les empreses catalanes (i no pas solament les del IBEX), que no pas ERC, PSC o Comuns, és l’expressió de l’espai polític que vol ocupar el partit, i no pas de manca de voluntat independentista. Per la meva banda estic convençut que en una Catalunya independent, els interessos de les petites i mitjanes empreses (com la teva) estarien més ben atesos amb un govern amb participació del PDC que sense aquest. Això és precisament el que potser no passarà, perquè (almenys en aquests moments) les perspectives del PDC de ser el partit majoritari a una república catalana es veuen més aviat galdoses.
En tot cas, amic Pedret, aquests mesos vinents no deixaran als polítics cap marge per indefinicions ni contradiccions. Qui es digui independentista i no es comporti com a tal es farà l’harakiri polític. Molt aviat comprovarem quines prioritats té cadascú. I tinguis raó tu o la tingui jo, m’alegraré sempre de poder seguir llegint els teus articles al MD. Pel que fa a la meva persona, procuraré sempre tenir ben presents les sàvies paraules de Wilhelm Busch, un artista del segle XIX (humorista, caricaturista, escriptor i pintor) popularíssim a tota Alemanya: “En aquest món, no ho oblidem, ni res és del tot fals, ni res del tot cert”.
P.D. Em sembla que el sidral que ha muntat Fernández Diaz amb el preàmbul dels estatuts del PDC és una prova bastant clara que a Madrid no tenen cap dubte sobre el posicionament independentista del partit. Que el PDC suprimeixi el preàmbul per tal d’eliminar destorbs respon a la tàctica. Que hagi dit que això no canviarà els objectius del partit, correspon a l’estratègia… i ben clara.
