“No passaran, no passaran, no passaran. No passareu, i si passeu serà damunt d’un clap de cendres. Les nostres vides no les prendreu, nostres esperits no els heu de prendre. Més no serà. Per més que feu, no passareu”. Aquestes mateixes paraules les recordava la meva àvia quan, pels vols del 1937, les va veure escrites a la pissarra de la Parròquia llavors convertida en escola, per part d’anarquistes de la FAI.
Temps ha passat, i per sort avui en dia es planteja la política des de la pau i la democràcia. Però l’esquerra radical i revolucionària continua fent la seva “lluita”. I l’exemple el tenim amb els diputats de Catalunya Sí que es Pot, i especialment amb els de la CUP. Si bé els primers mantenen l’herència d’ICV-Euia, i per tant, res creïble, la Candidatura d’Unitat Popular sí encarna l’essència anticapitalista que en el fons pretén abolir la propietat privada i dotar a l’Administració Pública de plens poders absolutistes.
Així, amb un discurs purista i intransigent, que avui en dia se n’anomena “coherent”, des del 27S la CUP està tocant el cel amb el dit. Clar que pocs catalans es pensaven que la inofensiva CUP arribaria a tenir la clau del portal, i menys quan les abraçades amb el President havien propiciat un sentiment de simpatia nacional. No obstant això, al llarg dels dos darrers mesos hem estat testimonis de la crua realitat. I aquell esperit compassiu del principi ha desembocat amb una sensació d’impotència col·lectiva, tirant cap a la indignació.
Tot just avui comencem a entendre que els dirigents de la CUP són més tàctics del què semblen, i que prioritzen la revolució abans que la independència. Per això cada vegada pren més significat quan parlen que no hi haurà Estat sense haver “fet neteja” (de qui? només dels corruptes? i la presumpció d’innocència?). I també comença a espantar l’agressiva forma de parlar d’Anna Gabriel. Alhora, van quedar força retratats quan ploraven pel “#PressingCup”, però a la taula de negociació exercien la vertadera política del xantatge, la qual a més a més justificaven davant la opinió pública pel simple fet de ser una força minoritària, i per tant “indefensa”.
Tanmateix, sembla ser que per fi sortim del bucle d’ingenuïtat en què estàvem sotmesos i comencem a veure’ns sense benes als ulls. El paper complicat el tenen nombrosos prestamistes del vot a la CUP, sobre els quals els ha recaigut la complexa papereta d’haver de justificar la direcció del partit o reconèixer el seu error. La CUP no és nova en la seva forma de democràcia activa, participativa i inclusiva. L’experiència municipal a ciutats com Vic on apliquen la revolta de classes són exemples en directe. Que fàcil hauria estat que Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta!.
En definitiva, cal creure que no s’arribarà a convocar eleccions, però la investidura al President Mas no serà a canvi de res. A veure la lletra petita i aquest famós pla de xoc, així com d’on sortiran els diners. En tot cas, mentre no hi hagi represàlies a la rereguarda els independentistes esperem esperançats que el foc amic sigui de fogueig. Tenim temps encara. Catalunya ho aguanta tot.
