A qui estigui familiaritzat amb la Falange segur que li sona la divisió que s’hi feia entre “camisas viejas” i “camisas nuevas”. Els primers eren els partidaris de José Antonio Primo de Rivera des dels temps de Falange Española (fundada l’octubre de 1933), abans fins i tot que s’ajuntessin amb les JONS d’Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma, el 15 de febrer de 1934. En contrast amb aquests, els “camisas nuevas” eren els que s’havien sumat més tardanament al falangisme, per motius sovint allunyats dels purisme ideològic. Després de la guerra, per exemple, per aspirar a algun càrrec de l’administració que en va sorgir. D’això en sap alguna cosa el meu sòsies Ramon Gasch Pou: en el seu llibre D’un temps sense esperança (Montflorit, 2004; SB Books, 2015) explica com el seu avi es va afiliar a Falange per poder moure’s amb llibertat per l’Espanya sotmesa fins al camp de concentració de San Marcos (Lleó), avui Parador Nacional de Turisme, i treure’n el seu fill. El pare d’en Ramon Gasch va ser alliberat del camp de concentració quan estaven a punt de cantar-li les absoltes.
Escric aquest preàmbul davant l’estupefacció que cert independentisme, en aquest temps d’auge del moviment, en comptes d’alegrar-se que hagi esdevingut majoritari gràcies a l’aportació de diferents sensibilitats, està entestat a recordar allò del “jo hi vaig arribar primer”. Aquesta actitud, la mantingui qui la mantingui, té un punt d’infantil i, des d’un punt de vista utilitarista, és estèril. Encara és més ridícula si la manté, i a vegades la manté, algú que diu que “cal eixamplar l’independentisme” i acte seguit indica que és en direcció a l’esquerra.
Si l’independentisme a Catalunya ha arribat a ser majoritari és perquè hi ha confluït tres contingents fonamentals: a) els que ho són per motius identitaris, culturals o lingüístics, motiu clàssic que resulta minoritari tot i que jo m’hi compto; b) els independentistes de butxaca, i c) els que ho són per motius democràtics, perquè s’han adonat que dintre d’Espanya no hi ha res a fer en termes de progrés, de creació de riquesa i de redistribució equitativa.
Federalistes desencantats, independentistes tebis i persuadits només perquè en Mas us ho ha dit; votants volubles que no ho voleu canviar tot amb el relleu d’una bandera; demòcrates o àcrates utilitaristes: oh, benvinguts. Passeu, passeu. Algú va escriure que la puresa no ens havia de fer traïdors, i és ben cert. Som molts els que no mirarem si teniu cinc o quaranta anys de pedigrí quan us sumeu a l’únic moviment que de debò canviarà Catalunya i, de retruc, Espanya.
