Quan presento als lectors del MD obres del meu amic Jané, recalco sempre el seu coneixement extraordinari de la nostra llengua. Avui vull remarcar especialment la seva capacitat d’escriure el que podríem anomenar “poesia pura”. És a dir, la que no ens “explica” res sinó que desperta en nosaltres records, emocions, o estats d’ànim difícils “d’explicar” d’altra manera. O, com va dir Carles Riba de manera esquemàtica, “poesia és allò que no es pot dir en prosa”. Les seves noves tankes (n’he triat deu de les vint que m’ha enviat) en són una mostra clara. (Pere Grau)
La meva rosa / un dia se n’anava
i s’emportava
el perfum de les hores / intensament viscudes.
L’olla dels pobres, / el gec d’estar per casa/
la porta closa
la buidor de l’estança / la llum de la carena.
De mica en mica / es buiden les ampolles.
Passa la ronda.
El sol se’n va a la posta. / la lluna ja es prepara.
Les campanades / llunyanes, imprecises.
L’hort de pomeres.
I ja la marinada / dona veu a les canyes.
Ara que al vespre / les bruixes es pentinen,
totes les fades
despentinades cerquen / amors sense fronteres.
L’aspra dolcesa / d’aquest temps que s’acaba
a correcuita
no deixa d’evocar-me / records imperdonables.
Dalt l’escenari / s’apleguen els titelles
que als titellaires
amb gest ferreny reclamen / la llibertat de moure’s.
A les palpentes / es troben certes coses
que la mirada
més viva i més desperta / sovint no trobaria.
En els oasis / del desert de l’angoixa
només verdegen
com palmeres actives / els records perdurables.
Tots els tentacles / de la nit sense estrelles
no poden heure
l’escuma insubornable / de la mar els meus somnis.
