Darrerament es parla de cancel·lació per fer referència a una interferència demolidora de la política sobre l’activitat acadèmica, com la que pretén l’administració Trump sobre la Universitat de Harvard. Aquesta és la cancel.lació més cridanera de totes, per l’autoritarisme de l’actual administració nord-americana. Però també a casa nostra hi ha episodis de cancel·lació, motivats per la presència de polítics en llocs de direcció que es pensen que poden capgirar organitzacions que financen o que hi participen de forma preeminent. Sovint és la pura arbitrarietat allò que guia aquestes decisions, o el fet de retre comptes més al partit o al superior administratiu que no pas al mateix òrgan sobre el que apliquen les seves dèries.
De fet, la cancel·lació em sembla greu perquè afecta la llibertat d’expressió, de consciència, d’empresa, i sobretot de creació intel·lectual. Es tracta d’una imposició de la dinàmica política sobre qualsevol aspecte de la vida arreu, a més d’una manca de respect per la llibertat. A casa nostra, programes de direccions generals, organismes autònoms i consorcis, son víctimes de desaprensius immersos en la dinàmica del partidisme o, per què no dir-ho, del sectarisme. En ocasions, la vida acadèmica també es veu condicionada per aquesta xacra, que comporta un abús de les instàncies polítiques sobre el sistema universitari, acadèmic o científic. Es tracta d’una tirania del poder polític establert, que pretén determinar per on han d’anar les institucions i fins i tot l’organització social i la vida de les persones.
Al meu parer, aquesta activitat va molt més enllà d’allò que un sistema democràtic pot permetre, per l’absència de controls efectius i per una cultura de la prepotència oligàrquica dels partits polítics com a empreses de col·locació del seu personal, amics o propers pel motiu que sigui.
A l’estat espanyol en el seu conjunt la partitocràcia està molt instal·lada, com les portes giratòries i l’amiguisme. El grau de politització de l’administració és escandalós. I es completa per l’absència de contrapesos judicials efectius com ara amb la doctrina de la “discrecionalitat tècnica”. La situació és alarmant perquè no és de rebut que els partits actuïn com a sectes. Ni els polítics com a gurús.
