Els arbres es despullen de les fulles,
el bosc es va tenyint de mil colors,
la terra sembla una despulla
on no hi ha perfums ni olors.
El insecte s’ha amagat, el fred l’espanta,
l’ocell no refila, es troba trist,
un pardal piuleja, però no canta,
i busca el sol en un paisatge gris.
Només l’esquirol salta d’una branca,
i rossega els pinyons amb gran delit,
amb el pel roig i la nineta blanca,
ensenya sense vergonya el seu pit.
Simfonia tardoral, en un món ple d’enyorança
en que tot sembla cansat i mort, només el fum,
que s’enlaira per la xemeneia amb l’esperança
de que tornaran el maig i el juny .
