“S’ha d’aprofitar el temps que ens quedi”. Així ho deia el portaveu del Grup Republicà, Gabriel Rufián, fa uns dies. Hi ha dies que sembla que el Govern central s’enfonsa irremeiablement, que el President desisteix i plega, que convoca eleccions o bé que passarà quelcom crític, tant és així cada dia que ja ens hem acostumat a viure amb l’ai al cor. Ens hem acostumat a veure’ns sempre al llindar del precipici, gairebé hora a hora, a cada nou titular dels digitals, a cada nova filtració de l’UCO, dels tribunals o de qualsevol dels poders que operen, sovint a l’ombra i cada vegada amb més focus.
Una legislatura que ja va començar d’aquella manera, amb amenaces, manifestacions davant la seu del PSOE i improperis forassenyats acusant de traïció a Pedro Sánchez per haver pactat l’Amnistia amb l’independentisme. Dos anys després, Sánchez, té imputada a la dona, al germà, ombres de dubte sobre el sogre, el Fiscal General al llindar de la banqueta, un exministre totpoderós imputat, un exnúmero dos també sota la lupa i un llarguíssim etcètera que fa planar una ombra fosca i espessa sobre tota la gestió dels últims anys d’allò que se’n diu el “sanchisme”. El mateix que va dir allò de “el qui pugui fer, que faci”, ara diu que “si Sánchez va manipular un procés intern, qui et diu que no va manipular unes eleccions?”. Una vegada més, la dreta posant en dubte la legitimitat de tots els que no són ells. Sigui com sigui, els mateixos que van seguir la primera afirmació, ara repeteixen com lloros la segona. Tot plegat, hom diria que estem davant d’un guió ben pautat i que, efectivament, qui podia fer, està fent, a consciència.
Sánchez, però, és plenament corresponsable de la situació. Va decidir anar a la guerra i al xoc amb l’Estat amb un esclop i una espardenya. Clar que, si sempre has estat dels seus, deus pensar que els coneixes i sabràs torejar-los. Però no. De fet, és al contrari, Roma no paga traïdors. Elliott Ness es va assegurar que els seus “Intocables” no tinguessin cap ombra, els més immaculats i incorruptibles de tot el Departament, doncs sabia que era l’única manera de tenir una mínima oportunitat de guanyar als dolents. Sánchez, en canvi, se la va jugar envoltant-se dels que semblen ser uns “killers” de pa sucat amb oli que massa sovint i, sempre presumptament, els agradava fer l’egipci. No sabem on arriba encara la magnitud de la tragèdia i, probablement, no ho sabrem mai del tot. És gairebé impossible destriar el gra de la palla en aquest mar de filtracions i biaixos.
S’ha escrit molt i es parlarà més, molt més. Tota l’artilleria està disposada, van començar amb el fogueig i ara ja som a la fase de la destrucció massiva, hom diria que ja s’han cansat d’esperar. No s’aturaran fins que el Govern caigui i entri la dreta a Moncloa. Probablement tots ja som conscients que és qüestió de temps, per tant, cal aprofitar-ho i fer aquelles polítiques valentes autènticament transformadores, en matèria d’habitatge, en matèria de compliment dels acords pendents en finançament -que representa una profunda modificació de l’estructura de l’Estat-, el traspàs de les Rodalies. Quines grans victòries s’han esdevingut en temps de descompte! És ara, o mai, que cantava l’Elvis. Aprofitem-ho, doncs serem corresponsables d’haver deixat passar l’última oportunitat.
