Amb encert editorial, Edicions de 1984, aquest any 2025: any del mil·lenari de la fundació del monestir de Santa Maria de Montserrat per l’abat Oliba de Ripoll, ha reeditat (la primera edició és del 2001) Montserrat. La muntanya dels prodigis, un assaig del periodista i escriptor Joan Castellar-Gassol (Igualada, 1933 – Sant Just Desvern, 2011).
Els camins de Montserrat: els de la muntanya i els del monestir, han estat ondulants, com de manera amable, pietosa i tot, descrivia els camins de la vida el filòsof Michel de Montaigne. Montserrat, el nostre mont Sinaí, com va qualificar la muntanya santa Jacint Verdaguer al Virolai, ha viscut tantes meravelles, o prodigis, com diu Castellar-Gassol, com ha viscut calamitats físiques i espirituals. Encara que només llegíssim la Cronologia que l’autor per tal de situar-nos en el marc històric posa al final dels 21 capítols del seu llibre, ens n’adonaríem de les moltes vegades que Montserrat ha sofert inclemències i de com han estat superades. Catàstrofes per causa d’accidents climàtics (jo mateixa n’he viscut dos: l’incendi del 1986 i l’aiguat del 2000); o daltabaixos existencials per a la vida monàstica a Montserrat com quan l’any 1835 l’Estat espanyol va clausurar el monestir benedictí i el va desposseir de les seves propietats, o com quan en la Guerra Civil espanyola (1936-39), milicians de la FAI van saquejar el monestir i 23 dels seus monjos van ser assassinats.
Tal com diu la llegenda, l’any 880, en una cova de la singular muntanya de Montserrat situada al cor de Catalunya, va aparèixer una imatge de Maria, la Mare de Déu. En el pas del temps, la venerada Verge Bruna que ha obrat curacions i prodigis com l’anomenada Misteriosa Llum, i que l’any 1522 va inspirar la via espiritual de Sant Ignasi de Loiola, l’any 1881 el papa Lleó XIII va proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya. A partir d’aquell moment, la Mare de Déu de Montserrat va esdevenir de manera oficial la Mater Cataloniae, si bé per als catalans ja feia molt de temps que ho era.
I és que Montserrat i la seva Madonna no és només un lloc: és un símbol. Un símbol d’espiritualitat, i un símbol de catalanitat. I, com tots els símbols, també el símbol de Montserrat ha patit i pateix trànsits de significació, tant per a nodrir-lo d’energia com per desposseir-lo. Les lluites pel relat, les confrontacions tant teològiques, ideològiques o polítiques, hi han sigut i hi són encara, mogudes per interessos no sempre nobles o suposadament neutres en la seva història.
El primer a cantar la seva devoció per la Mare de Déu de Montserrat va ser Víctor Balaguer. Impulsor dels Jocs Florals i de la Renaixença cultural a Catalunya, en els seus poemes dedicats a la Verge Bruna es feia dir Lo Gaiter de Montserrat. En l’any del mil·lenari de la fundació del monestir no se’n parla, de la seva contribució poètica i intel·lectual al relat espiritual montserratí. Ens hauríem de preguntar per què.
Els silencis parlen. Com parlen les lletres de poemes i cançons. En una de les estrofes del Virolai que Verdaguer va dedicar a la Verge Bruna diu: «Dels catalans sempre sereu Princesa/ dels espanyols Estrella d’Orient». No m’estendré en l’explicació de les imatges simbòliques d’aquests versos sinó en «la imatge dels catalans com a poble a part de les Espanyes», com escriu Joan Castellar-Gassol al seu text. De forma inconscient –si bé l’inconscient també parla, com ja va descobrir el psicoanalista Sigmund Freud-, Jacint Verdaguer va subratllar la diferència entre espanyols i catalans que desitjava en amistat fraterna justament perquè en el seu cor els sabia amb característiques diferents. Per aquesta mateixa raó Lleó XIII va proclamar concretament la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya, no pas d’Espanya, que té el seu patró en l’apòstol Jaume el Major.
Hi ha una identificació tant espiritual com tel·lúrica de Catalunya amb la mater de Jesús. La tonada que es va repetint al Virolai és d’una claredat que esborrona per la seva senzillesa profunda: «Rosa d’abril, Morena de la serra,/ de Montserrat estel:/ il·lumineu la catalana terra,/ guieu-nos cap al cel». És a dir: sigueu, com la mateixa muntanya de Montserrat que de la terra toca el cel, l’eix de la nostra ànima personal i col·lectiva des de les arrels fins a les Altures. Humana aspiració amb la intermediació de la Mare de Déu de Montserrat.
