Tenim un expressiu refrany: “qui sembra vents, recull tempestats”. Voldria referir-me als vents sembrats fa alguns anys i a les tempestats avui dia obtingudes. En un segon article n’explicaré un altre: “qui sembra bones llavors, recull bons fruits”.
Pel que fa tant als vents sembrats, anys enrere, com a les tempestats que hem recollit més tard, penso en un llistat de les tempestats recollides al llarg d’aquests últims dos decennis. Procuraré no exagerar ni, encara menys, queixar-me dels temps que ens toca viure, perquè no hi ha res de nou sota el sol -“nihil novum sub sole: “no hi ha res de nou sota sol” (Eclesiastés1-10)”- una vegada estudiats els molts mil·lennis transcorreguts de vida a la terra. Per tant, exposaré només algunes de les queixes que sentim,a voltant nostre. Són queixes dels “rondinaires” habituals Potser tinguin raons vàlides per fer-ho:
‘Que si hi ha un soterrada o patent “xenofòbia ètnica o racisme”; que si apareixen nous fanatismes en forma de “islamofòbia” o de “cristianofòbia” -aquestes fòbies que suposen unes aversions primàries i irracionals en contra de persones o idees-; que si ha estat una vergonya el fet d’aparèixer diverses actituds “pedòfiles” en alguns àmbits de la societat actual; que si s’ha multiplicat la “pornografia infantil o adulta”, fent servir les modernes xarxes de comunicació; que si la família i l’educació dels fills es fa insostenible per moltes dificultats; que si creix un clar incivisme degut a una educació familiar o formació escolar deficients; que si un laïcisme militant s’imposa sobre qualsevol signe de transcendència; que si la inseguretat ciutadana s’ha apoderat dels carrers; que si una part del jovent s’acull al famós “nini” per mandra i no fent fer res en favor de la societat que els manté; que si hi ha un efecte multiplicador de la “homosexualitat”, o bé, al contrari, una “homofòbia” accelerada -com a reacció- que fa difícil certes formes per conviure pacíficament; que si continua l’ “antisemitisme” secular; que si creix també un terrorisme “desfermat i incontrolable”; que si la “misogínia” engendra discriminació en cercles concrets, amb unes conseqüències previsibles; que si el món social actual -per manca de llibertat, veracitat i amor autèntics, en abandonar-se els antics valors morals, que estaven ben arrelats en el poble- engendra “filies i fòbies” absolutament gratuïtes o inexplicables; que si apareixen nous o estranys “prejudicis sexuals” i s’accepten variades formes de convivència sexual, d’acord amb les noves “ideologies de gènere” i el sexe s’ha desbocat sense ordre ni concert; que si s’ha introduït una “corrupció generalitzada” en la política i en l’economia; que si el “vulgus” imposa el seu mal gust en molts programes televisius i diversos espectacles, precisament els que més èxit tenen; que si manquen persones que es comprometin amb els més necessitats o indigents, o persones de pau i concòrdia -pacificadors- mentre ens sobra arreu molt egoisme, hedonisme i materialisme; que si tot o quasi tot es relativitza, la qual cosa comporta molts dubtes, incerteses i confusió; que si no es respecten els ancians o simplement els altres -falla l’alteritat, sigui com sigui, siguin qui siguin els considerats “altres”; que si el control de natalitat ha causat l’envelliment demogràfic…Bé el llistat podria ser encara més variat i contradictori al mateix temps, però ara voldria fer esment d’algunes de les causes per les quals s’ha arribat a aquest generalitzat “estat de malestar”.
Tot això ve de lluny. Alguns recordem que, farà cosa de trenta anys enrere, es produïa la revolució del maig del 1968 a França, i semblants aldarulls i protestes a la Universitat de Berkeley, als Estats Units. Començaven també les interpretacions esbiaixades de la doctrina plasmada en el Concili Vaticà II i naixien alhora uns integrismes regressius i uns falsos progressismes que suposaven greus enfrontaments entre els mateixos catòlics; a més a més, la gran revolució sexual, preconitzada i esperada per molts des de dècades anteriors -nous mètodes anticonceptius a l’abast de tothom, identificant-ho amb la “emancipació de la dona”-, es concreta als finals dels 60: per exemple, els “Verds” de la Westfalia aconseguien influir en normatives sobre la sexualitat aprovant les relacions sexuals entre tots -adults i menors, parelles intercanviables, promiscuïtat lliure, etc.-, la qual cosa comportà l’aprovació d’una comunicació sexual, sense cap limitació entre tota mena d’éssers humans de qualsevol edat, sexe i raça; es deia que aquests fets no s’havien de criminalitzar, perquè es consideraven un progrés, un avenç. En aquest context, mig freudià i mig marxista, s’intentava acabar amb antics tabús capitalisto-burgesos. Polítics, sociòlegs, moralistes també hi ficaven cullerada i…entraven en el tema a sac, per tal de legalitzar-ho amb les normatives que creien més convenients i, alhora més laxes.
Em ve a la memòria com una ministra d’un país escandinau deia que als nens petits se’ls havia d’ensenyar a usar el sexe amb tota normalitat, de la mateixa manera com se’ls hi ha d’ensenyar a fer servir el ganivet, la forquilla i la cullera, a taula. A més a més, calia experimentar nous models de convivència familiar, presentar actituds ètico-socials renovades com alternatives vàlides a les repressions morals anteriors.
També molts canvis socials: la immigració amb mà d’obra barata i l’explotació dels més pobres i dels nens del Tercer Món; el turisme de masses i els “viatges” de tota mena sense solta ni volta; les noves relacions internacionals que miraven només interessos purament econòmics, etc.; s’havien d’acceptar sense posar-hi massa dubtes, controls o obstacles. Al mateix temps, i a poc a poc, s’imposava un laïcisme o secularisme radical –etsi Deus non daretur (derivat de la filosofia natural de.Grotius)– per tal de reordenar les relacions Església-Estat, i apartava definitivament de la vida pública alguns valors que havien sostingut les columnes socials més importants. En alguns “fòrums” cristians, a diferents nivells, es donaven doctrines poc ajustades o gens clarificadores. Tot això era, més o menys, tolerat, permès o aprovat, per no dir “ben vist” en aquest món social i religiós.
Si ara, doncs, hi ha descontent, desconcert, vulgaritat, manca d’educació, crims passionals, violències de gènere, pederàstia, més avortaments que mai, regressions de tota mena, crec que no ens hem de queixar sinó que el que hem de fer és buscar-hi solucions, pensant en tot el que s’ha sembrat i ha succeït i buscant un nou futur.
Continuarà…
