Permeteu-me que faci una mena de poti-poti amb fets recents o immediatament futurs i miri de concretar el fil roig que els enllaça: l’enquesta de l’ICPS, la vaga de fam, les eleccions d’Andalusia i la presentació del Consell per la República a Waterloo.
Comencem per l’enquesta. D’una banda es confirma altra vegada la segura victòria del “sí” si s’arribés a fer un referèndum lliure i amb garantit reconeixement. El “sí” arribaria al 59,6 % dels vots emesos amb una participació d’un 80 % del cens. Però després ve la gota de vinagre: només un escàs 15 % dels enquestats creuen que Catalunya esdevindrà un estat independent al final del procés. Un 44,4 % creu que s’acabarà amb un pacte amb Espanya amb més autogovern per Catalunya. Sembla que la patacada del 155, amb presos, exiliats i més d’un miler d’encausats ha deixat un solc profund. Però, per a mi, els que creuen en un pacte així amb Espanya són molt més il·lusos del que puguem ser els independentistes que no hi creiem. Com diu Martí Estruch al Vilaweb del 4 de desembre de 2018, “El govern d’una Espanya catalanofòbica no podrà negociar mai res amb Catalunya, perquè automàticament seria esborrat electoralment”. Però, sigui com sigui, aquesta era l’opinió de molts catalans, almenys fins fa pocs dies.
Aquesta “Espanya catalanofòbica” ha estat decisiva a les eleccions andaluses. Els exabruptes del president de VOX (Echaremos los votos en las urnas i los independentistas en las cunetas) li han portat els vots de molta gent que es creuen totes les mentides que els diuen els polítics i els mitjans sobre els egoistes, insolidaris catalans. La mateixa Susana Díaz suposa que si hagués fet més campanya anticatalana potser encara hauria guanyat. Si la gent del carrer es deixa manipular així (i això des de fa dècades, tirant pel cap baix), les perspectives d’un referèndum pactat són gairebé nul·les, i això augmenta les incerteses d’aquesta difícil travessia cap a Itaca en la qual estem immersos. I el que ha passat a Andalusia és possible que es repeteixi a tot Espanya en les eleccions autonòmiques de l’any que ve.
Ara la vaga de fam dels nostres presos està produint dos efectes revulsius. D’una banda, sembla que el TC espanyol ha agafat por de les possibles conseqüències d’aquesta acció de Jordi Sànchez i els seus companys i activarà les resolucions als recursos presentats, cosa que farà possible accedir al Tribunal d’Estrasburg. D’altra banda, i això encara ho crec més important, ha somogut l’opinió pública catalana profundament i, si els nostres governants baden gaire, es poden trobar amb unes accions de base que ja no puguin canalitzar i els efectes de les quals serien imprevisibles, tant per a bé com per a mal. Perquè la indignació popular ha anat creixent sota la tapadora d’una racionalitat que pot saltar pels aires d’un dia per l’altre.
Sobre l’article de Vicent Partal al Vilaweb del mateix dia 4, diu un lector en el seu comentari: “La nau és a la deriva però plena de combustible; qui encendrà l’espurna?”. I un altre: “La gent se la juga quan creu i entén el que està fent”. Seria insensat descartar la possibilitat que allò que no es van atrevir a fer els nostres governants el 3 i el 27 d’octubre del 2017 (no per covardia, sinó per motius que els honoren) ara potser ho facin els ciutadans per iniciativa pròpia i que siguin suficients els que estiguin disposats a arribar fins allà on calgui? Això pot significar diferents graus de desobediència passiva o d’obstrucció de la vida del país, però confiem que mai no hi hagi violència de part catalana, que és el que els altres esperen amb candeletes. El que sembla cada vegada més improbable és que la gent segueixi cap curs de letargia passiva.
Tot això el nostre Consell per la República, el nostre òrgan independent fora de l’abast de l’arbitrarietat espanyola, ha de tenir-ho en compte urgentment en les seves accions internacionals. Cal dir i repetir a tots els contactes possibles que aquell empipador furóncol català pot provocar una gangrena europea, si la UE segueix fent l’orni. Que la indignació popular pot portar conseqüències que ningú no voldria. I que, tota vegada que un diàleg constructiu i voluntari entre Catalunya i Espanya és una utopia degut al fanatisme anticatalà que impera tant entre les dretes com les esquerres espanyoles, l’única sortida pacífica és la imposició (pels mitjans que sigui) d’un referèndum en el qual els catalans puguin escollir entre la independència i una proposta concreta del govern i del parlament espanyols. Seria la manera més adequada d’acabar amb aquest temps d’incerteses i de perills latents amb una solució d’acord amb els principis i valors que (almenys teòricament) són la base de la Unió Europea.
Temps d’incerteses han estat sovint precursors de temps de grans trasbalsaments. Caldrà molta mà dreta per part de tothom per tal que aquests trasbalsaments facin arribar la nau a port i no pas al fons del mar. I jo, optimista de soca-rel, crec que la nostra gent sabrà combinar el seny amb la fermesa, la serenitat amb la perseverança. Que sempre tindrà la mà estesa per a qui vulgui agafar-la i que sempre rebutjarà l’odi que emmetzina tanta gent al país veí.
