No us enganyeu, amics; no us deixeu encantar pels mots de capçalera. No parlarem avui de records o cançons, ni de pretèrits, on les coses eren potser millors i diferents. Parlarem del temps, sí, però no pas d’aquell de tempestes i boirines, sinó del que mou el món i l’existència.
Parlarem d’aquest misteri que controla les nostres vides, amb disfressa d’agulles penjades a parets, i de campanes.
Què és el temps? Suposo que enginyosos filòsofs pensadors de la humana humanitat, descobridors dels misteris de la vida, s’han trencat el cap i emplenat les fulles de molts llibres, per arribar a sensates conclusions.
Però enlloc he pogut llegir que haguessin trobat la veritat que, per senzilla, els ha passat totalment desapercebuda: el temps és un invent de l’home, sense cap dubte.
M’imagino el primer homínid que va poblar la terra, quan després del primer dia, es trobà amb la foscor de la nit, impenetrable. Me l’imagino al fons de la cova, sense saber què fer, fins que… oh, miracle!, va tornar la llum per les escletxes.
La segona nit ja no l’agafà segurament tan de sorpresa, i a partir de la tercera va descobrir que passava quelcom original: cada dia era diferent de l’anterior, encara que les bestioles que corrien per cruspir-se’l fossin sempre les mateixes. Sense adonar-se’n havia descobert una gran cosa que, fins després de molt temps, no tindria nom: era el temps.
Després, les primeres civilitzacions varen donar sentit a aquest continu esdevenir de l’existència i es tragueren del no-res, rellotges i calendaris, ufanosos ells de poder avençar per la vida un dia i un altre, sense pausa. Pobrets! Poc sabien que acabaven de crear un monstre que els mantindria esclaus a ells, als seus fills i als fills dels seus fills, que som nosaltres. L’ésser humà tornava a demostrar que sempre acaba esclau dels seu propis artefactes: el tabac, les armes, el joc, les drogues, la tele, la tauleta tàctil… el temps.
El mes curiós del temps és que no es pot definir de cap manera. No és sensació ni sentiment. No és idea, dogma ni principi. No és defecte ni virtut. No té olor ni color. No té rostre ni cos. No pot riure ni plorar. En fi… no és sòlid, ni líquid, ni gasós, ni s’assembla a cap cosa coneguda.
El temps es pot mesurar, però no es controla. Segueix inexorable el seu ritme, sense parar mai. Cada segon que passa tarda un segon a passar, un darrere l’altre, sense pausa. De la mateixa manera que l’aigua de la font, el temps que no s’aprofita, es perd per sempre. El temps no es pot comprar. Cada minut val seixanta segons, tant per al més afortunat dels mortals com per al més miserable. Ningú pot adquirir extres de temps, un cop ha esgotat la part que li pertoca. El temps ens enganya. Quan més feliços estem més s’accelera i quan més angoixats, més lent ens passa.
En fi, aquest maleït temps és immutable i implacable: quan s’acaba s’ha acabat, i aleshores, encara que ens sembli que nosaltres el deixem, és ell qui ens deixa a nosaltres, perquè ja no li servim per a res.
Sí, amics meus, ja ho deia el poeta:
“Sols es qüestió de temps, que el temps ens deixi…
en silenci, discret
de matinada…”
Si voleu un consell: aprofiteu-lo!
