Fotografia de l'autor de l'article, Sergi García Lorente

El vent regolfa al balcó i en el recés s’endú la poca música que em queda dins les venes. Les vambes, rosegades pel clima, vaiveregen penjades pels cordons a la meitat dels cables de l’enllumenat públic. L’aire és mòrbid i sua marriment. Si els coloms tinguessin pàtria, caurien a plom contra el soroll del clavegueram per tornar a casa. És l’atmosfera i la perspectiva d’un matí emboirat que tragina una apatia capital de recer i recança. L’esperpèntic jingle que acompanya el demble abúlic amb què cal enfrontar-se a aquesta fira de cremor i antimatèria: l’encís i el desencant d’escriure.

De forma gairebé innocent, vaig descobrir el deliciós sabor de la poesia durant el primer curs de batxillerat. La classe de Literatura Castellana ens la impartia un home corpulent, fred, sever. Un professor de veu profunda i radiofònica el reconeixement del qual, per part de l’alumnat, naixia del seu caràcter assetjador envers el públic femení dels seus monòtons teatrins a mig matí. El docent indecent. Un mascle de pell envermellida i feble. Verd. Republicà. Eternament vestit amb una camisa de ratlles blaves i blanques sota un jersei marró i sense mànigues. Corria el rumor que tenia una denúncia per assetjament i l’experiència de les noies de classe no feia més que corroborar-ho cristal·linament.

En Juan insistia en titllar de sexuals i eròtics tots els versos que queien a taula. Per més complementària, insulsa o irrellevant que fos l’estrofa, en Juan sempre afegia un “¿Pero no ven el erotismo?” després de cada puto vers. Això sí: amb una dicció i impostació vocal impecables. I no negarem que la sola idea de pensar en un objecte balmat o fungiforme ens escalfés la hipersensible hormona de l’adolescència, però qualsevol indici d’engonal suat rere el teixit de la roba interior de qualsevol alumne superava desorbitadament l’obsoleta pornografia d’un vers de Garcilaso.

Ningú respectaria el Juan si no fos per aquella veu. Aquella bella, insuportable veu que escridassava a les dotze persones i escaig que havíem escollit la seva assignatura quan ens en fotíem. Jo no n’era un cas excepcional. Un cop em va suspendre un comentari de text, que havia escrit durant l’esbarjo, al·legant que “el vocabulario empleado no es de su cosecha, este texto lo ha bajado de Internet.” Mai l’orgull ha retronat tant en una aula. Dit acusatori, cul lluny de la cadira. La meva boca oberta de bat a bat jurant per la Musa que de cap de les maneres se m’hauria acudit fer un sobreesforç acadèmic de tal magnitud. Buscar informació d’un comentari de text literari preexistent a la xarxa per fer-ho el millor possible. En horari extraescolar. I un rave!

Sigui com sigui, i potser perquè de la negació sovint s’excreta un ferm però dèbil impuls de voluntat, vaig començar a escriure. En un inici els textos s’esdevenien accidentalment i maldestra. Escrivia per avorriment, durant les classes, bescanviant el canònic resseguiment i farciment de les quadrícules de la llibreta per grafies més o menys llegibles i que, com un hàndicap, encara explicaven alguna cosa. Se’m donava bé i era un purista. No concebia cap estructura més enllà de la mètrica i la rima. I sí, era el típic imbècil que escrivia rimes en infinitiu i es creia el fill bastard de Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover. A segon de batxillerat, però, el professor de Llengua Castellana, l’Esteban, em va robar la llibreta durant una de les seves classes, en va fer una ràpida lectura i me la va llançar a la cara afegint: “No escribas con rima. La rima te encadena”. “Maleït fill de puta modernet, poetastre de mare de moral distreta i pare de trenta malalties mortals i hereditàries”, vaig pensar. A partir d’aquí, vaig descobrir el vers lliure i la poesia em va alliberar. Mai més vaig tornar a ser el mateix.

La poesia, material o immaterial, literària o no, és un dels pocs reductes d’inclemència que romanen al búnquer cèric de la nostra emoció inflamable. El seu espai al cos és un bodegó on s’exposa la necrosi prematura d’una joventut saguera, un laboratori on el bé i el mal s’esfumen i deixen pas al terror de fer. He escrit tantíssims versos inútils, fàcils i lesius, que la facilitat amb què em lesiono inútilment s’ha convertit en l’única litúrgia del meu ritu existencial. Escric per vòmit, no per carícia. No entenc res més enllà de la poesia. Ni la vida, ni el lleure, ni l’amor, ni la malícia. Si tot no és per poesia, val més la pena perdre-ho. Perquè la poesia no ens fa lliures: ens allibera de la presó social per falcar-nos a la presó (im)personal amb què guanyem al dolor per avantatge de millor amagatall. No entenc la poesia com el que és a ulls d’aquesta massa contemporània que refina la seva intel·lectualitat tolida amb versos de cançó d’anunci d’Estrella Damm.

La poesia és molt més malparida. Ho devem a Rimbaud, a Pizarnik, a Láutreamont, a Plath, a Bustos, a Abelló i fins i tot a Abu Nuwas. Si la poesia no és una agulla a la uretra, abandona. Si la poesia no és una llengua amputada a mastegades, abandona. Si la poesia no és un càncer, un recordatori constant que som vius i que haurem de morir deixant enrere una pols molt fina que perirà en transir la darrera persona que ha viscut la nostra consumpció, abandona. Perquè el romanticisme no és tan sols la bellesa amorosa d’un instant de vida compartit, sinó també la disposició a arrencar-se les dents per clavar-les amb les mans als llavis de la mare en mostra de passió devota. Enrere l’escepticisme! La poesia és una veritat molt íntima que ens profana i angelica. La convicció amb què Hitler va aprovar la Solució Final, la certesa amb què Dolores Ibárruri plantava els seus ovaris. Malgrat que sigui erroni. Tot i que l’error sigui un desastre.

De cos i ànima endins, la poesia és subversió i ordre. És pura i rotunda vida. I per a tothom qui la segresteu, violeu i metamorfoseu, estic en contra. En contra de la poesia. De la vostra poesia. D’aquest recolzat i tètric extermini que culminarà amb les ombres de la nostra pròpia runa alçada fins a l’últim sol.