Des que visc sola que cada cop vaig al llit més aviat. Sopo d’hora, tan d’hora que molts cops són les nou i ja estic. Miro una mica les notícies fent veure que és per allò que hem d’estar informats quan la veritat és que tinc la tele posada perquè l’Està passant em fa riure i segueixo el fil. Però quan arriba la part dels esports em ve la realitat: que què faig mirant això si no m’interessa el més mínim. Abans ho havíem de mirar pel papa, però fa un any que, sola, miro de trencar les rutines per inèrcia que no m’aporten res. Així que si a la nit tampoc fan res que em digui res, agafo i a mig TN, a quarts de deu, em fico al llit.
La filosofia és que, si he de mandrejar al sofà, mandrejo al llit, i així no gasto calefacció. Em fico al llit, em tapo ben tapadeta, però no tanco els ulls, no. Llavors comencen aquestes dues, tres horetes que no són d’enlloc. Ja no hi ha avui, ja s’ha acabat. Però tot i això, són hores, és temps, faig coses. És un temps estrany, com un parèntesi, com unes vacances, com un moment que no existeix del tot. Amb la calma de l’horitzontalitat i de tenir el matalàs fent xarxa anticaigudes, amb la companyia d’un silenci que fa veure que el món s’ha apagat, repasso unes xarxes que se’m fan estranyes. La vida segueix però no m’és meva, com qui llegeix un llibre o veu gent jugar a videojocs. Soc una jo que no soc jo del tot, tampoc, soc una jo en pausa. Com seure a xerrar en un banc d’una plaça una tarda d’agost en què ningú té pressa. I vaig dient va, expliqueu-me coses, va, va, va, fins que la nit em ve a sobre i em fa dormir.
L’endemà, quan obro els ulls, sant tornem-hi. A la vida, no: a la pausa, a aquest enlloc. Que si he de posar el despertador a una hora, el poso mínim vint minuts abans per fer el xafarder a la plaça de la Vila de Twitter. I si no m’he de llevar, els vint minuts s’estiren. És, altre cop, aquesta manera d’obrir el món a poc a poc, d’activar-me a la vida sense haver de ser el jo que es mou, el que veig al mirall. Encara no és avui, encara no, encara no toca preocupar-me del dia, de les hores, de mi. El rellotge corre, però és igual.
I ara escrivint he pensat que què podria haver fet, amb tot aquest temps que és i no és, si hagués sigut tot sencer. Treure’m una altra carrera, haver escrit la novel·la i una segona i tot, i tantes coses. Però després m’he dit que si així la sang ja em va massa de pressa, no sé pas què m’agafaria sense aquests moments, aquests parèntesis, aquestes pauses que fan descansar els engranatges.
