El passat 1 de desembre va morir, a casa seva i rodejat de gent que l’estimava, Jordi Galí Herrera, per molts conegut com el senyor Galí i per a mi conegut com a “avi” o “iaio”, tot i que aquesta expressió no li fes cap mena de gràcia. L’avi va fer un reguitzell de coses que es mereixerien un article cada una d’elles: escolta, mestre, fundador de l’Escola Sant Gregori, pedagog, escriptor, Creu de Sant Jordi o part activa de la resistència al franquisme, entre d’altres.
Tot i això, el contingut d’aquest article no tractarà, més que de manera indirecta, els aspectes esmentats, doncs l’objectiu d’aquest petit escrit no és sinó descriure la major virtut – que a la vegada en són moltes – del meu avi: la seva metodologia de pensament. Aquesta característica és la que, des del meu punt de vista, feia que abans que pedagog, mestre o escriptor, l’avi Jordi fos pensador.
Tot el que exposaré a continuació és fruit o bé de converses entre ell i jo o bé d’observacions que jo feia d’ell al llarg dels últims set o vuit anys. A més a més, val a dir que vaig tenir la sort de dedicar un estiu sencer a l’endreça i catalogació de part dels articles, arxius, llibres i comentaris de text que l’avi havia realitzat, cosa que em va permetre llegir amb deteniment una gran part d’aquests i conèixer, per tant, l’opinió i perspectiva de l’avi en debats que no vam arribar a tenir mai.
Una de les conviccions més fermes que l’avi tenia era que les persones no naixem amb la capacitat de pensar – o que la tenim molt limitada – i que hem de passar per un procés d’aprenentatge per saber ho fer. Per fer-ho, cal exercitar el cervell com s’exercita la memòria o qualsevol múscul: creant metodologies d’exercici i repetint processos mentals per potenciar el seu ús. Bàsicament es tracta de canviar el mecanisme de pensar.
Normalment, hom construeix opinions llegint, debatent i entenent opinions d’altri. Així, s’aconsegueix crear una estructura d’idees – fràgil i caòtica –, sovint lligades entre si, que permeten donar resposta a preguntes de manera més o menys ferma i ràpida. L’avi estava convençut que era feina de cadascú reflexionar repetides vegades sobre les idees que ensenyen aquests llibres, debats i opinions d’altri, realitzant esforços sovint molestos, fins que s’arribin a entendre i a comprendre. M’interessa posar especial èmfasi a l’enteniment i a la comprensió, doncs són els elements que, al cap i a la fi, ajuden a facilitar els processos de pensament que he esmentat.
Posaré un exemple per il·lustrar exactament el funcionament d’aquesta metodologia. Sovint l’avi jo debatíem sobre política, discutint sobre quina forma i funcions ha de tenir l’estat, sobre els equilibris i repartiments de poders, sobre la figura dels partits polítics, etc. Potser passàvem una hora i mitja parlant-ne, fins que jo marxava de casa seva donant-me per satisfet, amb un bon coneixement adquirit i amb el que semblaven les idees clares.
La setmana vinent, hi tornava i ell em presentava un parell de fullets, amb lletra manuscrita, amb les idees força i els contra arguments del debat de la setmana passada. Sovint els seus arguments eren molt més desenvolupats que els de la setmana anterior i relacionats amb fets i idees sobre les quals tampoc me n’havia parlat. Abans de dinar i de donar-me els fulls, començava dient-me: “Aquesta setmana he estat pensant sobre el que vam parlar, i …”. Una setmana sencera per anar pensant en aquella conversa, quan jo m’havia quedat satisfet amb una hora i mitja de conversa – i sense reflexió posterior. Una setmana per entendre què és el que jo li estava dient, una setmana per desenvolupar la seva metodologia de pensament i una setmana per pensar la millor manera d’explicar-m’ho.
Aquest és el meu més valuós aprenentatge de l’avi Jordi, deixant de banda components personals i emocionals derivats de la nostra relació avi-net, que evidentment existien i són molt importants, però que no tinc cap interès en compartir en un article com aquest. També és, crec jo, un fonament que va definir fortament la vida de l’avi, doncs estic convençut que sempre es movia escoltant el seu pensament, amb l’excepció de moments d’actuació purament emocional, que tampoc eren pocs.
