Molts catalans desconeixen que els castells provenen de la muixeranga valenciana, i Jordi Bertran ha volgut revertir-ho divulgant la “Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans” (Pagès Editors). Una proposta editorial necessària que ens acosta al nostre passat comú, en aquest cas a través dels balls compartits.
Jordi Bertran explica que “la muixeranga nasqué com una part de la festa del país Valencià i des d’allí viatjà per amplis territoris de la península Ibèrica. En unes comarques concretes de Catalunya, amb el nom de ball de valencians, un cop evolucionat, esdevingué el fet casteller”.
Efectivament, hi ha constància que els valencians viatjaven a diferents indrets de la península per ballar en diferents festivitats religioses. De fet, Maxilià Thous considerava que la muixeranga va nàixer al segle XVII, basant-se en les nombroses referències que hi havia a la “danza valenciana” a Madrid (1658), al Corpus de Sevilla (1674) o a Bilbao (1686).
Segons explica Bertran, un any després de la primera notícia de valencians a Bilbao (el 1687) va celebrar-se el primer ball de valencians (documentat) a Catalunya, al municipi de Bràfim (situat a trenta quilòmetres de Tarragona). Aquest ball de valencians és important perquè és presentat com a propi de Bràfim, i suposa un punt de partida perquè comence a incorporar-se en les festivitats de municipis del voltant. És el cas de Tarragona, que el 1706 celebra l’entrada del rei Carles III amb un ball denominat de valencians. El mateix mes de juliol a l’Arxiu Històric de Reus consta el ball de valencians pels pagesos reusencs, i el 1712 apareix un altre ball a Valls pel retorn de la Mare de Déu del Lledó.
Tal com afirma Bertran, “les notícies confirmen l’expansió d’un embrionari element festiu acrobàtic, en què l’agilitat dels que actuaven evolucionà al Camp de Tarragona i a l’antic Penedès cap al ball de valencians entès com a antecedent directe dels castells. Els pioners valencians optaren per una fórmula innovadora que implicà traslladar-se més enllà de la comarca immediata i, amb una certa professionalització, desenvolupar una activitat folklòrica (…). Només fou al Principat on es produí, primer, la imitació del ball pels grups locals -com a Madrid, Euskadi i Navarra- i, posteriorment, una evolució tècnica que configurà els castells”.
Aquest és un llibre d’història, però també de divulgació de cultura popular, d’un passat comú -reconegut com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO- que es retroba de nou a les trobades castelleres o muixerangueres. De forma minuciosa Jordi Bertran detalla no sols la gestació de la muixeranga i dels castells, sinó l’evolució històrica, les prohibicions, les decadències i les èpoques daurades d’aquest ball, com l’actual, en la que ha assolit un estatut de prestigi, popularitat i participació que cal mantenir vigent.
