Ens hem assabentat d’un gest heroic: una viuda d’un polític assassinat per un terrorista d’ETA ha abraçat l’assassí del seu espòs i l’ha perdonat. També el terrorista li ha demanat perdó. L’esposa i mare es diu Mari Carme; el marit assassinat, Jesús Mari; el terrorista s’havia acollit al “Programa d’Encontres Restauradors”. Del primer dolor, causat per l’etarra, s’ha arribat al perdó cristià. Tot un itinerari a seguir si es vol aconseguir la vertadera pau, no només políticament pactada, sinó total i vertadera, socialment parlant.
La viuda, sabent quin era el camí més perfecte, es preparà per a l’encontre amb l’assassí del seu marit. Considerà que el perdó no era només una obligació, que no suposava l’oblit, ni tampoc no era molt menys una expressió de superioritat moral, ni, per descomptat, no era una renuncia a un dret, sinó que havia de ser un acte alliberador que tenia en compte que el perdó i l’amor van més enllà de la justícia.
El diàleg entre els protagonistes no té pèrdua:
– Ella: “El que més sento dins del meu cor és el fet de no tenir el marit al meu costat”.
– L’etarra calla commogut i no li surten paraules. Està mig plorant.
– Ella: “Com et vas trobar quan el mataves” ?
– Ell: “Només pensava en matar…No pensava en res més”.
– Ella: “Amb aquesta carona que tens ningú no diria que has estat capaç de fer-ho”.
– Ell s’emociona comprovant que no queda cap mena de ressentiment ni d’odi en la dona.
El diàleg continua: ella li explica que ha estat la Fe la que l’ha portat al perdó, i ell, commogut per tot el contingut de la conversa, li demana perdó i mostra el seu penediment. Al final, ella l’abraça com si fos un germà. I el terrorista, totalment desarmat queda en pau, sabent bé quin és el camí que ha començat a fer i que el portarà a la plena reinserció i a una nova vida.
Ahir, en unes declaracions a la premsa, l’escriptora de novel·les negres Anne Perry, deia parlant de si mateixa: “Haig de reconèixer el mal que havia fet, me’n vaig penedir, vaig pagar el preu que havia de pagar. Si creus en el perdó…accepta-ho ! I sobreviuràs. Perquè viure amb culpa és com viure esguerrat, mutilat. Viure amb culpa no ajuda ningú, és poc intel·ligent”
I de l’actual política al País Basc, què hi diu, Sr.Ministre de l’Interior ?
