Quants cops hem sentit dir, o hem pronunciat nosaltres mateixos, allò del ‘bellum omnium contra omnes’, així mateix, en llatí, per tal que soni més contundent i profund? Quantes vegades hem hagut d’aguantar el realisme polític de butxaca d’aquells que, amb el to sorneguer de qui ja està de tornada de tot, ens adverteixen que, ah, amb el temps descobrirem que l’home és un llop per l’home? I és que la imatge hobbesiana —fins i tot el mateix adjectiu ‘hobbesià’— s’ha convertit en un lloc comú de la nostra cultura.
De fet, la imatge popular de l’estat de naturalesa —venuda en els manuals de filosofia i impartida en les aules dels instituts— composa un quadre preciós i aterrador: tal i com l’hauria postulat Hobbes, l’estat de natura seria el revés més fosc d’aquell jardí de les delícies que va pintar el Bosco, una orgia de malignitat i atavisme, l’animal humà abocat a l’instint primitiu, a la competència salvatge per la supervivència. I és que quan el filòsof anglès afirma que tots els homes són iguals, no ho fa pas per elevar l’equitat original dels homes davant de Déu, sinó per recordar-nos la nostra fal·libilitat terrenal: fins i tot el més fort dels homes pot morir en mans de l’individu més escarransit. En poques paraules: els home són cruels i egoistes a parts iguals i, per tant, imprevisibles.
No obstant això, si rellegim amb cura la descripció que Hobbes fa de la situació, ens adonarem que la imatge brutal i decadent que ara pintàvem no es correspon amb la realitat del text. A l’estat de naturalesa no hi ha assassinats a sang freda, ni cacics decapitats; tampoc hi trobem baralles canines per un tros de pa, ni salvatges embrancats en guerres fratricides. S’emportarà una bona decepció qui esperi trobar-hi una versió Ancien Régime de ‘El planeta de los simios’, en la qual no es poguessin distingir els ximpanzés dels humans.
Ben al contrari, ja que si una imatge ha d’explicar l’estat de naturalesa, aquesta és la que teixeix Julio Cortázar a ‘Continuidad de los parques’: el lector estassat al sofà de casa seva que, finalment, és assassinat pel protagonista de la novel·la que està llegint. En altres paraules, la invasió del món real per part de la imaginació. I és que, en realitat, a l’estat de naturalesa mai no hi passa res: només hi trobem representacions mentals, signes, expressions emfàtiques i astutes. Al cap i a la fi, no hi ha ni amenaça real d’eliminació física: tot queda en un simple experiment contrafàctic.
L’estat de naturalesa, per Hobbes, és únicament una ficció de la raó. En ell tothom reconeix uns drets naturals fonamentals, així com unes lleis de la natura, que es poden resumir en una coneguda màxima: ‘no facis als altres el que no voldries que et facin a tu’. Tothom observa aquesta legalitat universal, però té por que els altres no compleixin amb la seva part. Per això es crea un estat d’incertesa on tots sospiren preocupats, amb l’ai al cor, fins que finalment es decideixen a cedir el seu poder a un sobirà. Incertesa i por: mai guerra.
No és una vel·leïtat acadèmica que la guerra del tots contra tots sigui una ficció per a l’home que viu en l’estat de naturalesa. Tant Carl Schmitt com Michel Foucault s’adonen d’això i, encara que sigui des de perspectives oposades, coincideixen en assenyalar que aquesta diferència converteix a Hobbes en el pare del liberalisme: la sobirania queda assegurada en un pla legal abans que es produeixi un enfrontament real —el qual, per Schmitt, és l’acte polític per excel·lència.
I és que, en l’actualitat, quan denunciem que el parlament està segrestat per l’economia, tot apuntant a Brussel·les i la troika com a vertaders sobirans polítics, d’alguna manera connectem amb la crítica que llançava Carl Schmitt al Tractat de Versalles on, a jutjar pel pensador alemany, també es disfressava la dominació política d’acord econòmic. En aquest mateix sentit, el neoliberalisme que tant denigrem no fa sinó portar aquesta lògica a l’extrem: parlar en nom de les ‘necessitats’ dels mercats, com si aquests es moguessin en una esfera separada i impermeable de la política.
Per això, a Schmit li interessa invertir el conegut aforisme de Von Clausewitz: la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. Només així, fent de l’enfrontament el prisma analític amb el qual observar la realitat, ens adonem que la dominació —encara que sigui per via econòmica— és sempre política. No ens estranya, doncs, que estigui profundament disgustat amb el gest de Hobbes, ja que va ser ell el primer en desterrar la guerra com a model analític per pensar la sobirania. Per més paradoxal que sembli, l’autor de ‘la guerra del tots contra tots’ va ser el primer en separa la política de la dominació: la gran aportació de Hobbes és el liberalisme, no l’absolutisme.
