Tina Cantó Vives ens va deixar dissabte passat.
Col·laboradora d’El Matí digital des de finals del 2009, ens feia arribar els seus escrits amb una periodicitat gairebé setmanal, amb una constància admirable. Amb els anys i la pèrdua del seu marit i de la seva salut, va anar espaiant la seva participació. D’escrits en va arribar a publicar dos-cents vint-i-set, el darrer dels quals el 16 de novembre de 2018.
La Tina componia poemes, que vol dir que destil·lava els sentiments que li despertaven la natura, les estacions, els moments viscuts a la infantesa i la joventut, o els que compartia amb els seus néts i la seva família. Però també ens escrivia les reflexions que feia a partir dels seus records, com les estones de lectura a les golfes de casa quan era una nena, el dia que va anar amb dues amigues a visitar la sepultura de Mercè Rodoreda, encara sense làpida, enterrada pocs dies abans, les històries del seu veí que havia estat internat a Aushwitz o la de la seva cosina de Tolosa, i l’exemple de superació i alegria de la To, una noia amb paràlisi cerebral i llicenciada en Història de l’Art.
També ens havia relatat les seves impressions personals a partir d’existències reals amb les que s’havia creuat o que coneixia per notícies o d’esdeveniments actuals: la seva commoció pel terrible terratrèmol d’Haití el gener de 2010, la història de la Mala, una noia paquistanesa de quinze anys a qui els talibans van disparar al cap perquè anava a l’escola a instruir-se com els nois, o la d’una jove musulmana amb una criatura amb qui es trobava sovint al tren.
Tot plegat, fragments de vida, de vida real, sense elucubracions acadèmiques ni artificis narratius postissos.
La Tina expressava els seus pensaments i les seves emocions amb una sensibilitat exquisida i una senzillesa abassegadora, potser perquè era una dona que sentia la vida dels altres com si fos la seva. Tenia una capacitat extraordinària de sentir i irradiar un afecte entranyable per l’altre, fins el punt d’alegrar-se i de patir veritablement amb ell.
Fent memòria seva i amb molt d’agraïment, avui publiquem la primera de les seves col·laboracions, un poema que va aparèixer en aquest diari el 2 de desembre de 2009. És precisament el poema que els seus fills han escollit com a recordatori en el seu comiat.
He comprovat que la versió actual havia estat revisada i retocada per la Tina. No havia afegit ni eliminat cap estrofa, però sí que havia canviat cinc versos i havia mogut o suprimit algunes puntuacions. Com a bona poetessa que era, mai estava prou satisfeta d’un escrit: els artistes mai donen una obra per acabada.
Moltes gràcies Tina. Des d’avui reposes en el teu Moià estimat. Al cel siguis.
RES
Res, no és res, no ha passat res,
és només la vida que corre, vola,
el temps s’esvaeix com l’alè d’un bes
i ens porta a caprici com pedra que roda.
Ara és el vent que xiula, crida,
més tard el so que va naixent,
s’acosta la pluja, també és vida
i d’un no res surten ànima i sentiment.
No passa res, és l’estiu que puntual arriba,
com en no res comença l’hivern,
és passar sense comptar la vida,
és la vida d’un somni etern.
No és res, una paraula, un somriure,
més és molt, per qui el rep, un gran bé,
ajuda en l’ensopegada que per viure
pots tenir en un camí que no és planer.
Per res ningú es despulla
de l’orgull, ni dona amb suavitat la mà,
veiem indiferents com cau la fulla,
sense preguntar-nos si la podíem ajudar.
Entendre que aquest res és la paraula,
justa, noble, d’una estada al món,
és sentir-se part d’una gran baula
amb qui fa caure la neu i qui la fon.
Què poca cosa som! Tanta follia
per tot el que deixarem,
en un no res i qualsevol dia,
en res, en pols ens quedarem.
No som res! direm en darrera hora,
quan tot el nostre món ja ha finit,
en viure una vida i en el pas d’una ona
retrobarem la grandesa de l’esperit.
